Enric I. Canela
El saber i el saber fer és un article d’Alexandre Blasi i Darner al web del Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast. El resum diu:
Em sorprèn cada vegada més que una Universitat pugui definir-se com a difusora dels coneixements que té dins seu. Ja està bé tenir una definició tan clara, però en la meva opinió és un indicatiu que prioritza més la docència que la recerca. Per contra, la Universitat que defineix que la seva missió és la recerca dels límits del coneixement està prioritzant la recerca. El dos models extrems són igualment vàlids, de la mateixa manera que ho són els entremitjos. Però a partir del moment que es defineix d’una manera, és necessari ser coherent amb les accions i els treballs que hi van associats.
Em crida l’atenció el comentari que diu:
“Tenim noies i nois que surten de la Universitat sense cap experiència professional als 25 o 27 anys. En aquestes condicions és“normal” que cobrin un sou de 1000€ al mes i encara gràcies.”
Els estudiants que entenc que surten amb 25-27 anys són els estudiants de doctorat. Dir que els estudiants de doctorat, després de 4 anys, no tenen experiència és dir pràcticament que són equivalents a un llicenciat i la seva experiència no serveix per a les empreses. Potser per les empreses no intensives en coneixement del nostre entorn sigui així…
JuanMa,
El que no té ni idea és ell. No sap de què parla, però són empresaris.
JuanMa,
De totes formes els doctors surten més grans de 25, més aviat 28 o 29.
Doncs si els empresaris no tenen ni idea d’això i les universitats no fan transferència, el que fan les universitats i les empreses és un diàleg de sords. Així ni canviarem el teixit productiu ni tindrem societat del coneixement, ni tindrem innovació, ni sortirem de la crisi, ni … D’aquesta forma ni les empreses serveixen als que surten de la universitat ni els universitaris serveixen a les empreses! És a dir un desastre.
JuanMa,
És fan massa pocs acords. Cada vegada hi ha més contacte, però manquen interlocutors. la universitat té dèficits, però com em deia un empresari que es dedica a l’R+D per a tercers, no hi ha demanda empresarial.
Nosaltres diem el que sabem fer, qui ens ho compra? Si l’empresa no sap que ha de fer R+D que hi podem fer?
Nosaltres els estem a la universitat no som emprenedors per definició. No se’ns contracta per això. Som professors i investigadors.
Enric, la teva resposta de que no en tinc ni idea i de que soc empresari a seques no esta ajustada a la realitat, perque a mes a mes faig classes des de fa uns quans anys a La Salle i a la UPC,i estic en altres llocs relacionats amb el mon universitari, m’he esforçat en fer el pont entre la universitat i l’empresa i ho continuo fent amb exits i fracassos, i continuo constantant la incomprensio mutua com la reflecteix el teu escrit, Alexandre
Alexandre,
Quian parlo de l’empresari (R+D) no parlo de tu o d’una pesona concreta. L’empresari, en general, cosa que ells mateixos han expresat (recordo les últimes jornades de recerca del Cercle, ho van dir ben clar), manifesta que no demanda res d’R+D. Malauradament les coses són així en el conjunt del teixit. Jo espero que canvi.
L’empresa no demanda (R+D) i la universitat no s’adapta.