Enric I. Canela
Reprodueixo l’article 20 universitats a la vora de la fallida de Juanjo Becerra publicat a El Mundo diumenge. Com ´s normal el diari presenta una visió espanyolista del problema. Tot i que alguns aspctes poden aplicar-se a Catalunya, l’anàlisi hauria de fer-se diferent. Per altra banda si estem així és per culpa de la llei espanyola. A ningú am b un cervell mínimament dotat se l’hauria acudit fer una reforma de la LRU com la LOU i de la LOU com la LOMLOU. Un dels problemes dels governants espanyols és la covardia per abordar les reformes necessàries. Ja li poden donar voltes que mentre no canviïn la legislació tot serà posar pedaços.
Per altra banda aquesta mania de carregar tot el cost de les universitats a la docència cansa. A veure si el plantejament d’un nou model de finançament pretendrà partir de carregar el cost de la recerca als estudiants.
Subtitula: Una excessiva oferta de places, pocs recursos i una mala gestió qüestionen la viabilitat de diversos centres.
L’article:
Fa unes setmanes, la Universitat Complutense va anunciar que tancaria les portes de la majoria de les seves instal·lacions entre el 24 de desembre i el 6 de gener com a forma d’estalviar 600.000 euros en llum, calefacció, telèfon … Era la reacció del seu rector, Carlos Berzosa, a l’anunci de la Conselleria d’Educació de la Comunitat de Madrid que el capítol d’inversions es reduiria en 126 milions (un 76%) en el pressupost de 2010 i que les transferències corrents es congelarien per segon any consecutiu. La resta dels rectors de Madrid es van mostrar igualment indignats en una compareixença conjunta en la que van presentar un manifest de denúncia d’aquesta situació. Però les estretors econòmiques de les universitats espanyoles no s’acaben en aquesta comunitat. A la Valenciana també hi ha hagut enfrontament entre els rectors i la Generalitat pel retard en els seus pagaments d’octubre i novembre.
A Saragossa, el rector ha reconegut que la situació de la seva universitat és «crítica». El seu homòleg de Santiago de Compostel·la va alertar que podria no estar en condicions de «obrir les portes» de la institució en 2010. A Lleó, una auditoria ha detectat un forat de 27,4 milions d’euros …
La llista de campus que, d’una manera o altra, han fet sonar l’alarma en les últimes setmanes és molt llarga. Precisament quan més s’insisteix en el debat polític sobre la necessitat d’implantar un model productiu basat en el coneixement, i no en el maó, la caiguda de la recaptació ha obligat a les autonomies a fer ajustaments en els seus comptes i la retallada en les partides per R+D anunciada pel Ministeri de Ciència i Innovació no ajuda a dibuixar un panorama més favorable.
Al mateix temps, «la crisi s’ha agreujat i ha posat de relleu la gran quantitat d’ineficiències que es donen en el funcionament de les universitats espanyoles, perquè les comunitats no estan en condicions de fer un major esforç per tapar els forats econòmics», com explica Juan Hernández Armenteros, coordinador de la comissió d’experts creada pel Ministeri d’Educació per dona llum al nou model de finançament per a la nostra educació superior. Aquest grup treballa sobre la base d’un informe previ que es va donar a conèixer l’abril de 2007 i en què es xifrava en 2.733 milions les mancances de recursos, a més d’establir com hauria de distribuir-se aquest esforç extra entre el Govern central (que només manté les competències en matèria de recerca i beques) i les comunitats.
Però el nou model de finançament no parlarà només de repartir més diners, sinó que també inclourà un alarmant diagnòstic sobre la viabilitat financera de molts centres. Almenys si el sistema no afronta, en conjunt, una veritable reconversió que posi fi al malbaratament de recursos públics que es ve produint des que les comunitats gestionen l’educació superior.
A partir de 1995, la socialització d’aquest nivell formatiu ha produït una gran proliferació de campus per tot Espanya, tots tallats pel mateix patró i amb seus a gairebé totes les províncies.
El mateix Hernández Armenteros va advertir de les conseqüències que pot tenir aquest model en una conferència que va impartir a finals de novembre. «La presència de la crisi econòmica fa inajornable la implementació de polítiques que corregeixin aquestes importants debilitats, que amenacen seriosament la viabilitat de les universitats», afirmava. I això, tot i reconèixer una «destacable tranquil·litat en els estats financers del sistema» a la llum dels comptes anuals de 2008.
La ‘llista negra’
En elles es detectaven només tres saldos negatius per comunitats: La Rioja, Castella i Lleó (universitats de Salamanca, Burgos, Lleó i Valladolid) i Aragó (Saragossa). Això no obstant, aquest expert assenyalava altres centres presencials amb «un índex de risc major»: Pablo de Olavide (Sevilla), Politècnica de Catalunya, Pompeu Fabra, Universitat d’Alacant, València, Politècnica de València, Jaume I (Castelló), Santiago de Compostel·la, Vigo, Complutense i País Basc.
Una de les principals debilitats del sistema té a veure amb que l’oferta de places creix fins a un 40% malgrat que les matriculacions han baixat un 20,5% en 10 anys, segons l’INE. Així, un 40% de les carreres implantades en el curs 2007/2008 comptaven amb menys de 55 alumnes de nou ingrés i, per tant, no justificaven l’elevat cost de la plantilla docent, les instal·lacions, el material … Pitjor encara, aquest percentatge arribava fins al 70% en les titulacions d’Humanitats. «És qüestionable que es mantingui un nivell d’oferta que socialment i econòmicament es mostra onerós, quan és factible satisfer la demanda d’aquests ensenyaments incentivant la mobilitat estudiantil a través d’una eficaç política de beques i préstecs», argumentava Hernández Armenteros.
Altres factors que produeixen ineficiència al sistema tenen a veure amb que els projectes de recerca no sempre cobreixen els enormes costos de les infraestructures científiques i amb l’elevada taxa de fracàs i abandó acadèmic. Les administracions públiques paguen un 85% del cost dels estudis, d’aquí que es consideri desaprofitat els diners invertits en ells, que ronda el 0,20% del PIB (un 18% de tot el que s’inverteix en educació superior). Per aquest motiu, s’estudia encarir les segones i successives matrícules com a forma de penalitzar als repetidors i conscienciar de l’enorme cost que té la seva pròpia formació.
Només l’austeritat, la modulació de la seva oferta mitjançant l’especialització i la millora dels sistemes comptables podrien garantir la solvència futura dels campus.
El diari presenta un quadre que titula: Fons escassos i molt malbaratament
INSUFICIÈNCIA
2.733 milions d’euros
El 2007, es van xifrar en aquesta quantitat els recursos extraordinaris que necessitava la universitat per a resoldre els seus dèficits històrics. Espanya destina el 1,1% del PIB a educació superior i el 1,2% a R+D.
INGRESSOS CORRENTS
8.217 milions d’euros
D’aquest total d’ingressos no financers rebuts el 2008, el 73,35% va arribar com a transferència de l’Administració educativa, el 8% del cobrament de taxes acadèmiques de grau i el 18,76% d’altres conceptes.
MASSA CENTRES
165 campus
El nombre d’universitats ha passat de 35 a 77 (27 d’elles privades) des de 1985. Ara hi ha a Espanya 165 campus de centres presencials, tot i que el nombre d’alumnes ha caigut un 16% des de 1996.
ALUMNES QUE DEIXEN ELS ESTUDIS
660 milions l’any
Els diners malbaratats en repetidors o que abandonen els estudis representa el 18% de la inversió total a la universitat, un 0,20% del PIB.
¿Por qué considera usted que la responsabilidad recae en la ley (o los legisladores)? En todas las reuniones de la UAB a las que asisto se insiste en el impago por parte de la Generalidad de los compromisos adquiridos.
Aleatòrio,
Bé, la llei la fan els legisladors. Evidentment en el govern que la proposa i els grups que li donen suport.
La generalitat es va comprometre a donars uns diners, aleshores l’any passat no els va posar al pressupost perquè no els tenia. No els paga perquè no els té al pressupost.
De totes formes les universitats no tenen flexibilitat per moure’s, capacitat de contractar, de fer canvis i això genera que es pagui malament.
A molts llocs hi ha feines que no fan professors, hi ha personal que es dedica només a això. Tenen menys professors (per a un determinat nombre d’estudiants), però tenen més personal de suport. Tot plegat més car aquí.
Mala política.
En una cosa discrepo. Si la Generalidad no puso esa partida en el presupuesto no fue por no disponer de recuersos, sino por tener otras prioridades. A eso hay que sumarle la torpeza de los rectores, incapaces de cerrar y dejar bien atados acuerdos cruciales.
Aleatorio,
D’acord que la Generalitat va decidir posar els diners que tenia en altre lloc, ara els rectors després d’un acord signat per dos consellers figura que ho tenen lligat. L’altra cosa és segrestarr al president d ela Generalitat i no deixar-lo anar fins que no aprovin el pressupost. Un rector no té cap eina dins del Parlament si la majoria parlamentària vota en bloc.
A més, és impossible saber la lletra petita d’un pressupost. Els diners estan en partides globals difícils d’entendre fins i tot per als experts.
Enviar correos electrónicos a la comunidad universitaria comunicando el problema o escribir en los periódicos denunciando la situación son vías de presión totalmente al alcance de los rectores. Hasta donde sé, no he visto que se recurra a ninguna de ellas. En mi universidad ha sido mayor motivo de crítica la última Fiesta Mayor que no el impago del Gobierno autonómico.
No tiene sentido que los asfaltadores de calles o los concesionarios de coches tengan más habilidad para captar dinero público que los rectores.
Aleatorio,
Cert que no han enviar correus electrònics, però si s’ha explicat als consells de govern, degans, etc. Jo crec que això ha arribat a la comunitat universitària. Potser no prou.
A la premsa s’ha denunciat.
Coincidexo amb el teu darrer paràgraf.