Enric I. Canela
L’AVUI publica una entrevista amb Martí Parellada. És catedràtic d’economia de la UB i director de l’Institut d’Economia de Barcelona. A més és una de les persones clau de la Fundació Conocimiento y Desarrolo (CYD) que presideix Ana Patricia Botín.
L’AVUI titula l’article amb una frase de l’entrevista: Els problemes en recerca no són tant de diners com de model organitzatiu.
Fa referència al model d’R+D de l’Estat. Martí Parellada es mou entre un estar bé amb el govern espanyol i una crítica a les mesures polítiques empreses per aquest govern. És indiscutible que calen reformes, però també ho és que els ritmes amb els que han actuat són francament criticables. Cal reformar el CSIC, ho reconeix, però no s’ha fet pràcticament. Mostra el seu acord amb les reformes del sistema català. Critica el fet que la recerca estigui basada en la funció pública (CSIC). Diu: Hi ha prop de 13.000 persones vinculades al centre, amb un percentatge de funcionaris públics relativament elevat, quasi el 50%, cosa que redueix el dinamisme que requereixen les activitats investigadores. I malaurats el que no són funcionaria perquè allà són simplement “precaris”, sense perspectiva de futur raonable.
Per altra banda, si manquen diners.
També parla de la universitat:
Vostè coneix a fons la universitat. Quines reformes s’hi han d’impulsar perquè contribueixi al canvi de model?
Així com en recerca tenim un problema de recursos pressupostaris i també de model, en el sistema educatiu i a les universitats també tenim un problema semblant. La universitat espanyola escolaritza al voltant d’un milió i mig d’estudiants: cal, doncs, més adaptació de les titulacions al mercat de treball i una millor orientació de les activitats de recerca i de transferència de tecnologia a les necessitats del sistema productiu. I això suposa crear incentius i uns mecanismes de govern de les universitats públiques diferents dels d’avui.
En quina línia s’han de modificar?
La majoria de països europeus han fet canvis substancials en els seus models universitaris, reduint quantitativament els seus òrgans de govern i introduint una presència creixent de representants externs a la mateixa universitat. Uns òrgans de govern que són els que designen el rector de la universitat, que, al seu torn, designa els degans i caps de departament. Les reformes europees doten les universitats de més autonomia per contractar professorat i adaptar les condicions laborals a les seves prioritats estratègiques i els atorguen més capacitat en la selecció d’estudiants.
Discrepo en l’orientació de les activitats de recerca. No és cert. El que manca és un mercat més procliu a la recerca i el desenvolupament. Si es miren els sistemes de recerca d’altres països, la recerca està orientada de forma similar, el que succeeix és que hi ha una demanda de les empreses pràcticament inexistent. La recerca bàsica segueix funcionant igual als països desenvolupats, passa, però, que s’hi afegeixen projectes en col·laboració amb les empreses. Un dèficit del nostre sistema és aquesta manca de lligam entre el sistema productiu i la recerca pública.
Per altra banda les titulacions universitàries estan adaptades a qualsevol mercat. A vegades es confon la universitat amb la Formació Professional. Cert que manquen algunes eines, però no ens equivoquem.
En el que si hi coincideixo és en la necessitat d’un canvi de model organitzatiu de la universitat. Ha de ser un canvi en profunditat. Professorat, PAS i estudiants han de tenir els seus òrgans i participar en algunes decisions, però el que hi ha ara només porta a perdre capacitat de resposta i allunyament dels primers llocs dels rànquings universitaris.