Regalar els diners als Estats Units

Enric I. Canela

Aquesta notícia del diari El Mundo és un magnífic exemple de la brillant política científica espanyola dedicada a finançar la recerca que es fa fora, principalment als Estats Units.

La retallada pressupostari per a la recerca científica ha tancat la porta a molts joves i brillants investigadors espanyols que treballen fora, però que somien per tornar al seu país i aportar la seva experiència i el seu intel·lecte a la societat que va pagar la seva formació.

Com tots els anys, un grup de 23 científics que ronden la trentena s’han reunit al Centre Nacional de Biotecnologia (CSIC) per donar a conèixer els seus projectes i temptejar com està la situació a Espanya, dins de la XVII Workshop Avenços en Biologia Molecular per Joves Investigadors a l’Estranger.

El balanç, per a gairebé tots, és desolador: la crisi econòmica i, per tant, un pressupost per a la recerca el 2010 molt escàs posa més que difícil el seu retorn, excepte si estan disposats a perdre diners, deixar de banda l’estabilitat laboral, comptar amb menys mitjans per investigar i, a més, córrer el risc de quedar a l’atur.

La mateixa convocatòria d’aquesta jornada, per primera vegada, han patit les vaques magres: només una empresa, Promega, ha patrocinat una cita que en altres anys comptava amb diversos patrocinadors.

Entre els assistents, Daniel Lucas, que va estar contractat per l’Hospital Mont Sinaí de Nova York des de fa tres anys i ara té una beca de la Fundació Ramón Areces. “La meva idea era tornar, però vistos els retalls em quedaré als Estats Units. No vull tornar per tenir pitjor sou i per un contracte temporal. I no sóc l’únic. Molta gent no torna sense unes condicions dignes”.

Gabino Sánchez, de 35 anys, un biòleg que treballa a la Universitat d’Utrecht, i la seva dona Sara Díaz, de 31, bioquímica de la mateixa universitat, fa temps que volen tornar a Espanya. “Trobem a faltar a la família. Sé que tornar és complicat, però sóc optimista i espero que ho aconseguim, encara que sigui un pas enrere a nivell científic”, assegura Gabino. Sara, per la seva banda, reconeix que per tornar “com a mínim hem de trobar alguna cosa fixa per a un de nosaltres perquè tenim fills”.

Tots reconeixen que la crisi econòmica ha castigat en altres països com en aquest, “però la recerca partia d’una situació millor i aquí, quan començava a millorar arriba la patacada”.

A Gonzalo de la Rosa, expert en biologia immunològica en la Universitat de Maryland (Estats Units) està a punt de caducar el visat que li permet investigar l’altra banda de l’oceà. “He vingut al CNB a fer contactes i veure com està la cosa perquè la meva il·lusió és tornar a Espanya”.

Per a De la Rosa, que ja té 35 anys, “és un absurd que un país ens pagui la formació i després no treballi per a qui l’ha finançat quan vam començar a produir”.

Tornar va ser el que va fer Yolanda Carrasco, gràcies a un contracte Ramón y Cajal de cinc anys. Ja porta la meitat d’aquest temps, al Centre Nacional de Biotecnologia. “He tingut sort perquè la crisi m’ha agafat amb un projecte amb finançament per a tres anys, però a finals de 2010 tindré problemes per renovar l’ajut del Pla Nacional i hauré de buscar diners d’altra banda. I quan s’acabi el contracte, no sé si tindré plaça, perquè alguns Cajal s’han quedat al carrer. A més, cada any hi ha menys contractes Ramón y Cajal perquè després no poden recol·locar”, denuncia.