Enric I. Canela
La taxa d’abandonament dels estudis per part dels alumnes universitaris catalans era d’un 9,89% en el curs 2003-2004 i s’ha elevat fins al 12% en el conjunt de totes les titulacions que ofereix el sistema universitari (curs 2007-2008). Aquest percentatge correspon a joves que comencen una carrera, la deixen en el primer o segon trimestre i no tornen a l’àmbit universitari en els dos anys següents. Segons l’estudi elaborat pel Comissionat, la titulació que té un índex d’abandonament més baix és Medicina de la UB, on només deixa la carrera el 2,26%.
El comissionat per a Universitats i Recerca, Joan Majó, s’ha mostrat preocupat per aquesta dada així com per altres com la taxa de graduació del 54% a Catalunya, davant del 76% de Bèlgica o el 71% dels Països Baixos.
A més, la Generalitat tampoc considera satisfactori el temps mitjà que triga un estudiant en acabar una carrera, que és de cinc anys i mig, i la més baixa la dels matriculats en Comunicació Audiovisual i la més alta la d’Enginyeria Forestal.
El comissionat ha instat la correcció d’aquestes xifres “a curt i llarg termini” i a la necessitat de buscar solucions conjuntes entre totes les universitats.
Li suggereixo dues coses: 1) una política de beques adequada i 2) unes normes de permanència rigoroses. La una sense l’altra contribuiria a la manca d’equitat.
Pel que fa al finançament universitari, Majó ha admès que el context actual de crisi fa “difícil” que es tornin a repetir els creixements dels pressupostos públics dedicats a l’educació superior i la recerca dels darrers cinc o sis anys, i ha apostat per buscar altres vies de finançament externes. “Els nivells de creixement dels últims anys no tenen perspectives de que continuïn. El govern català complirà tots els compromisos que ha adquirit fins ara, però els terminis s’allargaran”, ha subratllat, tot i admetre que el finançament actual de les universitats segueix sent insuficient. Entre els reptes que presenta el nou panorama, ha destacat una utilització més eficaç dels pressupostos, i avançar cap a una comptabilitat analítica i una gestió conjunta dels recursos humans de les universitats, capítol que ha recordat que absorbeix entre el 70 i el 80% dels comptes.
Està molt bé, serà un fet, però el sistema es deteriorarà i el país ho pagarà. Això també s’ha de dir. Calen diners i política i els governs, català i espanyol, són incapaços de fer-les.
* La nota de acceso es diferente por titulaciones. (Si no, no tendría sentido, claro).
* La nota de acceso guarda relación con inteligencia, motivación, capacidad de estudio…
* Por tanto, la ‘calidad’ de los estudiantes no es la misma en todas las carreras.
* Si intentamos igualar la duración media para todas las titulaciones, el único modo será devaluando a aquellas con baja nota de acceso.
¿Es esto justo o razonable? ¿Tiene sentido que, por decir una carrera, los pedagogos con ganas de serlo reciban una formación pobre porque muchos entran en esa carrera rebotados y sin hábito de estudio?
Aleatorio,
Si, esclar que és diferent, és el que surt de l’ferta y la demanda. No no té cap relació amb la intel·ligència, etc., té relació amb l’oferta i la demanda. Hi ha carreres amb poques place si molta demanda, cosa que dóna una nota d’accés alta.
Cal miarar la relació demanda / oferta i correlacionar-la amb el rendiment. Veuríem que passa.