La Gran Reforma Universitària

Enric I. Canela

He llegit a El Mundo l’article “El rector y una ‘comisión de sabios’externa tendrán todo el poder en la Universidad” que reprodueixo sencer. La veritat és que dubto bastant que les coses vagin per la línia que indica el diari. Evidentment no veig a aquest govern amb la més mínima capacitat de fer res del que diu aquest article. Fixeu-vos que al final diu que s’hauria de fer la reforma “de forma consensuada, adaptada a la realitat espanyola i progressiva”. Quin fart de riure demanar consens per fer tot això.

Particularment estic d’acord amb el que proposa el document que cita (que desconec) però no amb els comentaris del periodista Juanjo Becerra redactor de l’article.

Rectors lligats de mans per l’obediència deguda al grapat de vots que els sosté en el càrrec, subordinats a les reticències i interessos dels sindicats a l’hora de fitxar a docents investigadors, pressionats pels departaments i la seva obstinació a implantar una carrera o una assignatura que no demana ningú, assetjats en el seu Rectorat pels poderosos reis de taifes que fan i desfan a les escoles, facultats i instituts universitaris …

Aquesta és la ingovernable herència que ha deixat en els campus espanyols una cultura de gestió fonamentada sobre principis aparentment democràtics però que posa el servei públic de l’educació superior i la recerca a mercè de lluites intestines i dels quatre estudiants que voten en les eleccions.

La Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE) s’ha aliat amb el Ministeri d’Educació per cercar, dins de l’Estratègia Universitat 2015, un nou model de governança que lliuri major poder als mandataris a canvi de dipositar sobre les seves espatlles més responsabilitat.

Per això, han encarregat a la Fundació Coneixement i Desenvolupament (FCYD), que reuneix algunes de les més representatives firmes espanyoles sota la presidència de Ana Patricia Botín, l’elaboració d’una proposta, de “clara inspiració empresarial», segons s’afirma en ella. El document resultant, al qual ha tingut accés CAMPUS, va ser presentat a Madrid el passat 3 de febrer en un acte al qual van assistir el secretari general d’Universitats, Màrius Rubiralta, i els comitès executius de la CRUE i la Conferència de Consells Socials, així com representants de la FCYD i dels grups parlamentaris Socialista i Popular.

En ell es proposa implantar “una estructura de govern inspirada en el model EUA, en el qual el rector és designat i remogut per una Junta de Govern (‘Board’) en la qual tenen especial influència dels membres externs a la Universitat», tot i que «actualitzada i redimensionada d’acord amb la realitat espanyola».

Pels detalls que es desgranen al llarg d’aquest «esborrany pendent de revisió”, la idea és atorgar als consells socials la funció de designar el rector, dissenyar al seu costat les línies estratègiques per al futur de la institució, vetllar per la seva compliment i destituir si els resultats de la seva gestió no són els esperats. És a dir, el mandat no tindria límit temporal, sinó que dependria de la seva eficàcia.

Però a més d’aquests nous comesos, els consells socials canviarien quant a la seva composició. Els seus membres passarien a ser designats pel Claustre, majoritàriament entre personalitats del món de l’empresa, la cultura … O el que és el mateix, alienes a la institució.

Aquestes són les grans línies sobre les quals es vol sustentar el nou model de governança dels campus, una qüestió que va deixar sense resoldre la reforma que va aprovar el PSOE el 2007 sobre la Llei Orgànica d’Universitats popular (LOMLOU). Poc més de dos anys després de reobrir el meló legislatiu per enèsima vegada, l’última proposta ja ha quedat obsoleta, si més no en tot el que té a veure amb qui i com ha de portar el timó del vaixell. «L’actual marc normatiu pateix de diferents errors que el fan inadequat al canvi que es pretén”, assevera el document.

I el pitjor és que la proposta d’Educació i la CRUE implicaria una nova volta de rosca a la llei. La LOMLOU vigent és molt taxativa pel que fa als dos sistemes pels que poden decantar els centres per escollir els seus rectors: de manera indirecta a través del Claustre o mitjançant sufragi universal ponderat (veure gràfic explicatiu). I el mateix passa amb la designació de degans, directors d’escola i departament, consells socials … Llevat d’excepcions, qualsevol novetat en aquests aspectes hauria d’estar visada pel Congrés i el Senat.

En qualsevol cas, aquests són els detalls de la reforma que, sigui a curt o llarg termini, pretén alliberar a la gestió universitària dels seus lligams electorals. Els acadèmics espanyols que han treballat en les més prestigioses i competitives universitats estrangeres solen utilitzar aquesta metàfora per descriure el dany que ha fet la cultura democràtica de gestió: Si els jugadors del Reial Madrid o el Barcelona elegir el seu entrenador o al seu president, guanyarien alguna vegada la Lliga de Campions?

CONSELLS SOCIALS
El supòsit òrgan de control i vinculació de la societat amb la Universitat era fins ara gairebé decoratiu. Tant si manté el nom com si passa a anomenar-se Junta de Govern, començaria a tenir veritables funcions executives. Sobretot perquè nomenaria el rector, fixaria al seu costat les línies estratègiques i ho podria destituir en qualsevol moment.

A més, se li encomanaria la funció de captar fons, “donats els seus contactes amb el món de l’empresa i amb diferents estaments socials».

Diu la proposta: «Estarà formada en la seva majoria per membres externs a la Universitat, si bé els mateixos seran designats principalment per òrgans col·legiats de la institució acadèmica i en base a criteris de reconeguda capacitat i mèrit, evitant en el possible un excés de presència d’origen polític que (…) podria ser interpretada en clau de mer control o intervenció ». Es preveurien mecanismes de vigilància i assumpció de responsabilitats en cas de «connivència» amb el rector.

RECTOR
Es converteix en una mena de conseller delegat. El text redactat per la FCYD contempla la possibilitat que fos un gestor professional fins i tot extern a la universitat, encara que ho descarta en considerar que «se li podria retreure, d’una banda l’absolut desconeixement de la realitat universitària (…) i, sobretot, la seva falta de legitimació ».

Una cosa que agreujarien les seves «elevades retribucions». Per això, s’opta per que segueixin sent rectors només els catedràtics, encara que exigint «una aptitud mínima» de gestió «que podria ser acreditada, bé mitjançant la possessió de determinats títols de postgrau d’especialització en gestió universitària (…), bé per haver exercit anteriorment càrrecs de gestió ».

Degans, directors …
Per desenvolupar lliurement, sense pressions ni bloquejos, les línies estratègiques fixades, el rector amplia les seves parcel·les de poder a costa d’alguns dels actuals ‘reis de taifes’: directors d’escola i departament, degans … Per exemple, el màxim mandatari de cada universitat podrà «designar directament als màxims responsables dels centres».

Això li permetria controlar aspectes clau com la implantació dels diferents plans d’estudis i evitar que les seves línies polítiques siguin, segons es recull, «fàcilment torpedinat per un degà o director que, cedint als interessos grupals d’àrees i departaments, decideixi alentir o fins i tot avortar semblant procés de reforma ».

EL CLAUSTRE
Nomenaria els membres externs del nou Consell Social i proposaria la terna d’aspirants entre els que podria decantar-se aquest últim òrgan per designar el rector. A més, davant dels grans claustres actuals, els nous no haurien de superar els 50 membres.

RETIMET DE COMPTES

Més poder, més control i majors exigències de transparència. Enfront de l’opacitat actual, les universitats hauran de desenvolupar i publicitar un sistema molt més complex d’indicadors que permeti analitzar el resultat de la gestió. En aquest camp seria decisiu un rànquing de referència nacional que, no obstant, s’ajornarà fins que es pugui elaborar un prou rigorós.

CONTRACTACIÓ
Una altra de les noves parcel·les de poder dels rectors, que podran fitxar tant al personal tècnic com a «prestigiosos docents i investigadors» per dur a terme les polítiques dissenyades. Aconseguir-ho passa per una liberalització i una flexibilització «tant en els límits retributius com en els terminis establerts, com, fins i tot, en la mateixa forma contractual».

IMPLANTACIÓ
En el document s’introdueixen moltes precisions i excepcions sobre el seu horitzó d’implantació. Es parla de que s’hauria de fer de forma consensuada, adaptada a la realitat espanyola i progressiva. Atès que això exigiria modificar la LOMLOU, es proposa treballar amb experiències pilots i introduir aquesta nova cultura amb codis de bon govern.