Voleu dir que es reformarà la universitat?

Enric I. Canela

L’altre dia reproduïa a La Gran Reforma Universitària un article del diari El Mundo que tractava sobre el document La gobernanza de la universidad y sus entidades de investigación e innovación que es va presentar sota l’epígraf Estrategia 2015 i encapçalat amb el nom del Ministeri de Ciència i Innovació. Em sorprèn que un document creat (com es pot veure a les propietats del pdf) el 29 de setembre del 2009 i que tracta d’universitats estigui sota els auspicis del Ministeri de Ciència i Innovació. Imagino que serà una errada, no sé de qui.

El document porta, a més, els logos de la Fundació CYD i de la CRUE i va signat pels presidents de les dues entitats.

El document va ser presentat a Madrid el passat 3 de febrer en un acte al qual van assistir el secretari general d’Universitats, Màrius Rubiralta (que no pertany al Ministeri de Ciència i Innovació), i els comitès executius de la CRUE i la Conferència de Consells Socials, així com representants de la Fundació CYD i dels grups parlamentaris Socialista i Popular. No sé si es van oblidar dels altres grups o no van voler assistir-hi.

Poso al vostre abast el document i en reprodueixo un fragment que mostra que, en última instància, sense una reforma de la llei orgànica que regula les universitats poc es farà. I em sembla que malauradament això no entra en els plans del govern espanyol.

Resulta evident que una reforma en profunditat en la governança de les universitats passa necessàriament per una imperiosa reforma legislativa. L’actual marc normatiu pateix de diferents errors que el fan inadequat al canvi que es pretén. L’excessiva burocratització en la presa de decisions, el gran nombre d’òrgans col·legiats, els complexos i dilatats procediments d’elecció o les limitades competències dels òrgans externs de control són només exemples molt concrets de la insuficiència que la regulació actual presenta davant una reforma de la magnitud que es planteja. Al marge de la norma que fa referència al govern i control de la Universitat, també seria necessari abordar la reforma d’aquells preceptes que fan referència a les relacions de caràcter estatutari o laboral dins de la institució o fins i tot a aquelles que delimiten les relacions contractuals entre la Universitat i altres institucions, ja que resultaran fonamentals de cara a articular un nou escenari en l’ordenació i captació dels recursos humans o en el disseny i implementació de nous mecanismes de finançament interns o externs. En qualsevol cas, creiem que la reforma legislativa, d’acord amb els principis generals anteriorment exposats, ha d’optar per una desregulació progressiva i flexible, apostant per un mínim marc legal que garanteixi no només la qualitat del servei públic prestat sinó el control dels recursos públics empleats però que, al mateix temps, permeti a cada institució, d’acord amb les seves circumstàncies, suficient marge de maniobra per escollir el sistema de govern que, respectant uns mínims comuns, més li pugui convenir. No oblidem que la Universitat nord-americana, que se sol prendre com a referència a aquests efectes, compta amb un marc normatiu fragmentari i dispers, que depèn de cada Estat i de cada universitat, sense que això sigui obstacle per assolir un alt nivell d’efectivitat a la governança de les seves institucions d’educació superior.

D’altra banda, i encara que en un principi més autonomia sol identificar-se amb desregulació o, almenys, amb una regulació de mínims o regulació “marc”, cal no oblidar que aquest increment de l’autonomia va de la mà d’un retiment de comptes perfeccionat i efectiu, el que suposa, en certa mesura, una reregulació.

Així, si bé en principi es produeix una certa descentralització respecte dels poders estatals, al mateix temps, i en l’àmbit del retiment de comptes, sembla tornar-se a un control central i unificat, especialment pel que fa a la mesura de la ” qualitat “en determinats àmbits.

No sé si seguirem parlant. Es tracta d’un esborrany sotmès a revisió, però…