Enric I. Canela
Ahir llegia unes declaracions del secretari General d’Universitats, Màrius Rubiralta, fetes en el marc del debat “El paper de la Universitat en el nou model econòmic” organitzades per l’aparell socialista asturià. Les opinions són força interessants.
Diu que la Universitat espanyola actual té data irreversible de caducitat. S’ha acabat el model d’estudiar i investigar per si mateixa per esdevenir el motor del seu entorn. I en aquest sentit, va dibuixar el futur sobre dos eixos ideològics bàsics: un, d’alguna manera ja en marxa, en què la institució acadèmica desenvolupa les seves tres missions, la de formació, la recerca i la de innovació, i un altre, encara per afrontar, que se sosté sobre la vinculació entre Universitat, ciutat i territori.
I aquesta imbricació amb el seu entorn és la que, segons Rubiralta, permetrà a l’Acadèmia ser el motor econòmic d’Espanya. Només les universitats que sàpiguen afegir aquests àmbits produiran un entorn prou ric i preparat per afrontar, no aquest moment actual de crisi econòmica a la que ja arribem tard, però sí la propera crisi social i econòmica. Llavors tindrem la preparació suficient, no aïllada, sinó col lectiva, en tots els sectors del territori.
I és que abans d’arribar a convertir-se en el tractor del coneixement, la Universitat ha de canviar. I no només en una direcció. Més aviat ha de transformar-se. No hem d’escoltar profetes que diuen que únicament tocant un cargol arreglaran tota la màquina de la Universitat. Amb 10 vegades més de diners no es modernitza la Universitat. Tampoc es modernitza canviant només la governança. Tinguem clar que aquest és un assumpte multifactorial amb molts vectors funcionant a la vegada.
També va dir Rubiralta que l’actual sistema universitari espanyol és horitzontal i escassament competitiu, que mantenim el suspens internacional obtingut en 2005, que les 50 universitats públiques no poden ser Harvard i que s’ha acabat l’expansió universitària, però també ha recordat que per cada euro que rep, la Universitat reverteix uns beneficis superiors a 1,7 euros i que ha de millorar la interpretació del seu paper en la societat. I aprofundint en aquesta imprescindible vinculació territorial, va instar els ajuntaments a entendre que els campus no són un parc, són fonamentals per al progrés.
Té raó, però hem de començar per alguna banda. No millorem el pressupost, no canviem la governança, no canviem res, malament.
Per posar-ho simple, manca lideratge. Manca posar sobre la taula decissions clares i sobren galls. Sobra assemblearisme de carrer i sobra també afany de protagonisme de la base. El què cal és que cadascú es miri més el melic al seu lloc de recerca i vegi de quina manera està aportant a la societat en els tres eixos esmentats. No valen només els científics de paper i bolígraf, tot i que són imprescindibles si ho fan bé. No valen només els què fan la seva classe i tornen aa casa, tot i que són imprescindibles si ho fan bé. No valen els que es mouen només en el món de l’empresa per treure rèdits, tot i que són imprescindibles si els proporcionen també en retorn. El què sí val és que la universitat adquireixi com propis els tres blocs i els valori de forma adequada. I el què cal és que existeixin mitjans transparents de valoració de la feina feta per cadascú, i que estudiants de grau i postgrau siguin capaços d’escollir en funció de la qualitat.
Enric,
(aquesta intervenció és com un parèntesi, disculpa’m)
Absolutament profà en el tema que desenvolupes i des de la meva activitat en el moviment independentista, se m’acud pensar si el país està preparat per assolir-la. És clar que la fractura no seria tal i ja no hem de patir pels tancs, diuen. Crec que en termes econòmics, que són dels arguments que més cotitzen ara, les empreses catalanes se’n sortirien. Prou que van aprendre de l’època dels boicots i han deixat de ser tant dependents de l’estat espanyol, però trobo a faltar visió d’estat en tot aquest procés.
Cap a on anem? Què farem? Qui serem?
Les universitats… (?)
Cadascú en el seu àmbit, persones com tu, professionals amb criteri científic i social, humà i amb coneixement de la realitat nacional, sereu molt necessàris. Potser guanyem la batalla dels patriotes, però caldrà definir un model de país modern i d’això no s’està parlant. M’agradaria saber que en penses. Potser un dia, tot prenent una copa de cava m’ho expliques. Molts records.
Jordi,
Tens tota la raó. No puc dir res més.
Malauradament les coses no ens van així. De totes formes, cada professor tindrà un punt més fort que altre.
Albert,
Encantat que ho escriguis.
En el camp de la universitat no només ens en sortiríem sinó que pujaríem de nivell. Costaria una mica canviar vicis adquirits de tants anys de lleis espanyoles però amb un bon Govern, valent no hi hauria problema. Si alguna resistència.
I en recerca som líders a l’estat, cap problema.
Ara ens frenen.