Aquest és un article publicat el diumenge al diari AVUI per Alfred Bosch
Amb independència
Trens de vida
Alfred Bosch
Si fóssim independents, organitzaríem trens per divulgar la nostra causa? Ho dic perquè la plataforma Deumil.cat ha tingut la feliç idea de muntar, novament, una expedició sobre rails de les que s’han vingut fent des dels temps immemorials de la Crida a la Solidaritat. Aquesta excursió d’ara està prevista en concret per al 8 de maig, i ha de portar un munt de catalans a Ginebra per reclamar a les Nacions Unides el dret a l’autodeterminació, un cop tancades tres tandes de referèndums sobre la independència.
Això del Chattanooga Txutxu patriòtic és una tradició ben arrelada, que sol funcionar prou bé. Hi ajuda l’estretor dels corredors, que afavoreix el fregament i/o afecte entre els participants. Jo conec unes quantes parelles que es van compenetrar amb el vaivé d’algun tren cèlebre, embolcallades en una estelada i explorant-se totes les vies de llibertat a ritme de ferro picat. Pel que em diuen, semblant costum antic i noble no s’ha perdut, ans al contrari. Les locomotores reivindicatives continuen sent festives, i els que practiquen aquesta modalitat de turisme ferroviari-pancarter, en general, sempre en tornen força ben regats d’esperit i de cos.
Tornant a la pregunta que ens ocupa, em temo que en el moment just que es proclami la sobirania política, s’acabarà el combat nacional dins dels cavalls de ferro. Arribats a l’estació final, el repòs i la joia del passatger hauran de ser immensos, però molt m’ensumo que perdrem la inclinació per aquesta mena de Tren Payà nostrat que tant de goig ens sol regalar. I aleshores caldrà suplir el bon viatge dels guerrers que al seu poble són fidels, sense demora, per alguna missió alternativa, potser més ecumènica, que permeti reproduir la gimcana de les catenàries heroiques.
Tal vegada el turisme de pilota podrà ajudar a mitigar l’enyorança, amb alguna expedició de senyeres ambulants, però sempre que els partits disputats no acabin amb cap resultat concret. La certesa d’haver guanyat, i no diguem la d’haver perdut, no s’adiu gens amb les iniciatives nacional-viatgeres, on l’eufòria desfermada ha de ser, per necessitat, producte de victòries més imaginades que tangibles. Els ideals ja ho tenen, això.
En resum; aneu a Ginebra el 8 de maig. No se sap mai quan serà el proper tren, ni si en el futur encara hi haurà algun altre tren de vida com aquest. Podria ser el darrer, perquè deu ser cert allò que diuen els diaris de Madrid; que anem a gran velocitat cap a la secessió, la qual cosa significa que o bé ens hi plantem en un tres i no res, o bé apareix algun ferroviari il·luminat dels que s’estilen i ens bifurca per la drecera del transsiberià fins arribar a Vladivostok.