Enric I. Canela
En un article del diari El País: Matrículas más caras para combatir la desigualdad, publicat el 26 d’abril, llegia:
Els estudiants paguen amb els seus matrícules, de mitjana, entre el 10% i el 20% del cost real dels seus estudis a la universitat pública. El professor d’Economia de la Universitat Carlos III Juan José Dolado calcula en un recent article que paguen de mitjana 900 euros, mentre que el cost real s’acosta als 8.000, de manera que la subvenció ascendeix a més 7.100 euros, independentment del nivell de renda.
No discutiré la tesi de l’article, ja que si les beques s’estructuren com cal, les matrícules poden tendir al cost real perquè cap estudiant quedaria sense poder estudiar per manca de recursos i els que van a la universitat a passar l’estona ho haurien d epagar.
El tema és que no estic d’acord amb la tesi de Juan José Dolado (que és un gran professional i no ho dic per dir perquè tinc bones referències personals). Ell atribueix el cost de la universitat a la docència i en una comptabilitat de costos cal atribuir els recursos a cada activitat. La universitat fa recerca i no es pot atribuir el cost de la recerca als estudiants.
Enric, fa cinc anys que vaig començar el blog Edunomia. Entre d’altres raons, volia aprendre sobre la política universitària i reflexionar-hi. Però veig que les coses no canvien, i un exemple clar n’és aquest article d’El País. Això produeix cansament. Finançament, mapa de títols, docència i recerca, etc… Hi ha gent que hauria d’entendre-hi i no hi entèn. O no ho vol.
Què hi farem!
Miquel,
No, no canvien, estem en les mateixes. La universitat estatal viu dels mateixos tòpics de fa vint anys.
Crce que alguns ho entenen però no fan res perquè implica prendre decisions que són incòmodes.