Enric I. Canela
Miquel Duran escrivia El repte de ser una bona universitat en el que fa referència a The Global Challenge un article del THE que reflexiona sobre els rànquings d’universitats i el que han de reflectir.
Coincideixo gairebé en tot el que opina Miquel Duran sobre els rànquings. Un tema, però, clau és preguntar-se si un rànquing ho ha de reflectir tot: qualitat docent, importància de la recerca, transferència de coneixement i tecnologia, impacte sobre el territori, etc. Al meu parer és impossible, la qual cosa ens porta a què els rànquings haurien de ser multidimensionals i no necessàriament totes els índexs serien additius.
Una bona universitat docent potser mediocre en recerca. Vaig amb compte, algú em dirà que si no hi ha bona recerca no hi ha bona docència. Potser si en el model de fa anys, però avui dia les coses han canviat i podem tenir universitats – acadèmia formadores de bons professionals, amb bons rendiments i prou. Acomplirien uns objectius.
Per altra banda podem tenir universitats d’altíssima qualitat en recerca i que formin elits, molt exigents, amb rendiments regulars i que no prestin excessiva atenció a la docència. Sortirien molt bé en els rànquings habituals: gran impacte i bones publicacions, etc.
Hi ha universitats molt més aplicades que creen empreses i transfereixen coneixement a la societat. Zero en els rànquings.
Altres ajuden a l’equilibri territorial i creen riquesa.
Les diferents universitats poden tenir diferents missions i acomplir-les perfectament. La valoració sobre això pot quedar mal reflectit amb avaluacions fetes seguint el model Peer Review, com apunta Miquel Duran. Normalment els acadèmics valorem molt més la recerca.