Enric I. Canela
Avui he llegit que s’ha publicat el rànquing de Xangai 2010 (ARWU – Academic Ranking of World Universities – 2010).
La mala notícia és que la UB ha caigut. Els anys anteriors estava en el grup 155-200 i ara baixa al 200-300. En aquest grup estan la Autònoma de Madrid, la Complutense de Madrid i la de València.
Encara conserva la seva bona posició en l’àmbit Medicina Clínica i Farmàcia (grup 76-100).
Fa temps que vaig veient que les condicions actuals no afavoreixen que la UB millori o si més no mantingui posicions. El sistema adoptat fa uns anys va en contra. Serà difícil redreçar-lo.
En certa manera m’ho esperava. Abans de veure l’ARWU estava navegant pel web del projecte francès equivalent als Campus d’Excel·lència Internacionals del ME (Opération Campus, iniciat al 2008), i quan he vist l’ordre de magnitud dels diners he tingut la sensació que hem fet, fem i farem el ridícul (o això, o el sistema de finançament de les universitats franceses és prou diferent al nostre que s’escapa dels meus paràmetres habituals).
D’altra banda, donada l’actual política de la Generalitat, la probabilitat que la UB o altres universitats catalanes aconsegueixin puntuació per premis és molt baixa. En el cas hipotètic que arribés en algun moment un premi al sistema català, cada cop és més probable que acabés anant a parar a algun centre del CERCA, i no al sistema universitari. Està molt bé que aquests centres funcionin (“molt”) bé, però són massa invisibles des de les universitats. I ho dic tant per a professors (que quan descobreixen el centre amb el que podrien col·laborar aquest ja té més investigadors que la seva facultat) com per a estudiants (alguns dels centres es queixen que no els arriben els nostres graduats, però abans no han participat en les sessions de portes obertes, i es pensen que amb penjar 3 cartells l’any en una facultat és prou).
Perdó per desviar-me cap a on potser ara no tocava, però crec que aquesta xarxa de centres d’excel·lència no compensa la poca visibilitat de les nostres universitats (on, recordem, no tots els estudiants venen per fer recerca).
José Maria,
Si. Quan es va posar en funcionament a França, les quantitats i objectius marcats per Sarckozy estaven ben clars. A més, res de cafè per a tots.
Aquí és una misèria que ja saps que paga principalment la comunitat autònoma sense haver obert boca.
A Catalunya l’aposta és per als centres. Això ja va començar amb Mas-Colell. Manca de confiança amb el govern de les universitats. Sense canvis legislatius no es pot tenir la confiança absoluta.
Era d’esperar…
A la UB hi ha problemes greus:
1-RELACIONATS AMB INVERSIO
a) Manca d’inversió en infraestructura científica, que és vista com una despesa i no com a una inversió. Els Serveis Científico-Tècnics, abans model copiat arreu, es deixen podrir: les places vacants no es cobreixen, els equips existents envelleixen i no es renoven (per exemple, la microsonda electrònica té 20 anys i és obsoleta, cada cop té més avaries i aviat no hi haurà peces de recanvi), i no se’n compren de nous que són bàsics per a realitzar investigació de qualitat (per exemple, a la UB no hi ha LA-ICP-MS i menys encara serveis d’isòtops radiogènics). Això comdemna diversos grups de recerca a haver de dependre d’infraestructures a la resta de l’estat, molt mal administrades per cert, o a les de paisos extrangers, amb el què això comporta de manca de competitivitat.
b) Inversió en edificis excessiva: no pot ser que en una convocatòria d’infraestructura s’obtingui un edifici però no la infraestructura de recerca que cal posar dins. La política de la UB comença a ser similar a les de l’Ajuntament de Barcelona (especialista en aixecar, tirar i reconstruir infraestructures, com la plaça Lesseps, Les Glòries, el Cinturó i potser aviat la Sagrada Família, etc.).
c) Alguns serveis estan sobredimensionats i no realitzen les tasques per a les que van ser creats, però ningú els toca…
2-RELACIONATS AMB LA GESTIO
a) La gestió de la UB ha estat plantejada per certs partits com una espècie de trampolí de polítics (sistema també emprat a l’Ajuntament de Barcelona), des de tots els nivells: salt de rectors a ministeris, salts de PAS a l’Ajuntament, etc. Sempre, això si, dictat pel “partit”.
b) Excessiu poder dels gestors de la UB
c) Excessiu pes del PAS i dels estudiants en els òrgans de representació, que impedeix la presa de decisions importants i determina que aquests col•lectius, impulsats per interessos corporativistes, desenvolupin una gestió nefasta quan no corrupta.
d) Cal fer una neteja en molts serveis on ningú treballa
e) Massa ganes d’aparentar, amb una despesa excessiva en autobombo (el “comunicacions” i altres coses de l’estil que sempre van a la paperera sense haver estat oberts)
3-DE DIFUSIÓ
a) Manca d’una figura de prestigi idependentment del rector, com la d’algunes universitats nord-americanes, que s’encarregui de representar la UB a l’hora de tenir contactes amb el mon empresarial o polític.
b) Manca d’un Servei de Publicacions eficaç.
c) Manca de museus a moltes facultats, malgrat haver-hi material de sobres.
4-DE TIPUS DOCENT
a) Plans d’estudi a tots els nivells (però molt especialment els màsters) mal dissenyats, en alguns cassos dissenyats sols per a justificar la docència dels departaments. Sovint s’han creat assignatures per a poder justificar que es doni a posteriori una plaça a un professor, mentre que es treu docència a d’altres pel mateix motiu. El resultat son plans d’estudi descompensats i poc competitius
b) Mal ús del potencial docent real, per problemes polítics de detall i interessos mesquins. Per exemple, hi ha cursos (fins i tot a nivell de màster) impartits per professorat sense prestigi internacional i sense publicacions…fins i tot havent-hi professorats més capaç.
c) Manca de professorat joves “ajudants”. Tots nosaltres hem començat xupant classes de pràctiques i aprenent dia a dia els truquets per a explicar millor (però també fent recerca). És absurd contractar directament doctors “habilitats”, però que no en tenen ni idea de donar classes. El professorat s’ha de formar des d’abaix. No te cap sentit tenir doctors de 40 anys per a donar pràctiques, on cal una complicitat directa amb l’estudiant que l’assoleix millor un professor de 23-28 anys…i les pràctiques són tant o més importants que la teoria!
d) Els mals típics dels paisos llatins (endogàmia, nepotisme, clientelisme…). A les universitats americanes els departaments cerquen el millor candidat per a cobrir una plaça entre els millors, siguin de dins o de la Xina, a la UB el que prima és quant de temps has escalfat cadira i si acompleixes be les ordres del cap de grup. Per això, cada vegada entren als departaments més professors que no en tenen ni idea del què han d’explicar. La política és “qualsevol pot explicar qualsevol cosa, s’ho estudia una mica i ho explica i que els estudiants s’apanyin”. Això és, simplement, catastròfic.
e) Escàs o nul ús de l’anglès en el segon cicle o en els màsters. Aquest és decididament un dels problemes clau si es vol pujar en l’escala.
5-DE POLITICA DE RECERCA
a) Incapacitat manifesta en aprofitar tot el potencial científic de la UB, en haver-se potenciat excessivament alguns centres o grups per motius ideològics, i oblidant-ne d’altres. Aquest pot ser una error de la Generalitat, però al que la UB no ha dit res.
b) Incapacitat per a atreure a professorat visitant de prestigi internacional, condicionat per una política científica espanyola especialment desastrosa en aquest camp, i una inèrcia pròpia igual de nefasta.
c) Manca absoluta de política per a atreure estudiants brillants internacionals a estdiar i, sobretot, a fer tesis, en part derivat del famós combinat de nepotisme i clientelisme.
6-DE POLITICA INTERNACIONAL
a) Manca de convenis amb universitats de paisos en vies de desenvolupament. Es perden oportunitats de que vinguin estudiants becats per deixadesa en aquest camp.
7-DE L’AMBIENT DE TREBALL
a) Manca de Campus com a tal, amb edificis desperdigats per tota Barcelona, sense zones al aire lliure (la meva facultat, al costat d’un cementiri, en carrers que per la nit son zones de drogadictes, putes i travestis.
b) Manca de suficients residències universitàries i una adequada política d’habitatge, amb preus poc assequibles i de molt mala qualitat en comparació a d’altres centres internacionals.
c) Malgrat estar en ple domini mediterrani, els menjadors universitaris ofereixen quasi tots menjar de molt baixa qualitat, a preus no competitius. Seria possible tenir una política de fer consumir als bars material de les cooperatives catalanes? Es milloraria la qualitat alimentària (el ben menjar, especialment en aquests temps de menjars escombraries, també forma part de la cultura), la gent estudiaria o treballaria millor, es potenciaria directa i indirectament la economia rural del pais, i es donaria un component identitari agradable de cara a l’exterior.
8- DE TIPUS SOCIOLÒGIC
a) Autocomplacència: es pensa que com que la UB és gran, és una universitat important, i que tot va bé.
b) Provincianisme: es pensa com a babaus que ja n’hi ha prou amb ser la primera universitat d’Espanya (ara ni això) i que som nosaltres els que “hem de donar exemple a seguir”.
c) Manca de lideratge social…els rectors son perfectes desconeguts fins i tot per al propi professorat, molt més encara per a la societat.
d) Desconnexió de la UB de les preocupacions de la societat catalana
Joan Carles,
Primer disculpa. El comentari haviua quedat en moderació, com l’altre.
Segon. Te l’agreixo perquè expresa un punt de vista detallat de tots els problemes. Tot un programa. Cada punt mereix un debat obert específic.
No cal dir que en la majoria dels punts et dono raó, si bé crec que el rector està mancat d’eines per fer la majoria de les coses. ha de viure de la bona voluntat de l’entorn polític i de l’intern.
La primera cosa que calria canviar és la llei.