Enric I. Canela
Llegeixo que els científics britànics temien en les últimes setmanes una reducció important del finançament de la recerca en el marc del dràstica retallada anunciada pel Primer Ministre David Cameron (que es temia que rondés un 25% i que finalment s’ha quedat en un 19% mitjana). Per això, els investigadors han rebut amb alleujament el document d’ajust fiscal (Revisió General de la despesa), en el qual es fixa una inversió congelada per a la ciència en els pròxims quatre anys de 6.300 milions d’euros en subvencions anuals. A més, es blinda aquest pressupost de manera que no es pot gastar els diners en altres partides.
La realitat és que la congelació els provocarà una reducció real. Encara s’allunyaran més dels americans. Mala notícia per a Europa.
Enric, tu que hi entens, al marge de que les retallades són un desastre sempre, no hauríem d’innovar potser també a l’hora de fer la recerca, és a dir la constricció de recursos no hauria d’impulsar-nos a formes de fer ciència també més innovadores i eficients com la recerca sincrònica ??? o això que dic és un disbarat que va simplement contra el mètode científic? M’agradarà sab er la teva opinió, gràcies, Xavier
Tot i que el que està de moda son les retallades en els pressupostos per a ciencia, crec que no estaria gens malament que els mateixos científics aprofitessim la ocasió per fer un replantejament general de les despeses que estem fent i del rendiment que en traiem. Sincerament sempre he cregut que al nostre pais el problema no era tant de pressupost (evidentment quan mes alt sigui mes coses es poden fer) com d’organitzacio i de racionalitzacio de les despeses que es fan. Crec que amb una bona política científica i la mateixa inversió es pot avançar molt.
Com a exemple: que és millor, gastar x milions d’euros en projectes de recerca donant-ne a tothom perque ningu s’enfadi malgrat la gran majoria dels projectes son mediocres i de baix rendiment, o assegurar una quantitat minima per a cada investigador per que pugui afrontar el dia a dia i el gruix de l’inversio dedicar-lo als projectes que realment son excel·lents? Compara per exemple el rendiment de el pressupost dedicat a grups consolidats (que acaba representant una miseria per investigador perque practicament tots els grups de catalunya son “excel·lents” ) amb el rendiment del programa ICREA on s’aposta per investigadors amb projectes realment competitius.
Un altre punt a millorar: en la majoria de projectes de recerca no s’ha de justificar al final el que s’ha fet (s’envia un informe que s’arxiva en algun departament del ministeri). Perquè no s’ha de justificar el que s’ha fet i en que s’han invertit els diners i que aquest rendiment de comptes sigui un dels principals factors a l’hora de renovar el financament en un nou projecte?
La meva experiència (i estic en una facultat amb un fort component de recerca i de les de més nivell del pais) es que aproximadament un treç dels professors no fan practicament recerca malgrat figurar com a investigadors en projectes de recerca. Què és el que estem finançant?
Crec que fora bo que els mateixos científics fessim una reflexió seriosa de les nostres necessitats reals de finançament i així veuriem que es pot anar molt més endavant amb menys pressupost.
De totes maneres, és evident que el que dedica l’estat espanyol a ciència és del tot insuicient i la veritat és que molts cops crec que és admirable el nivell al qual s’ha arribat en comparació a d’altres paisos on es treu un rendiment similar invertint-hi molt més.
Xavier,
Cap disbarat! El problema és que la recerca és pura o aplicada (de fet hi ha un contínuum). Com bé saps, a través d’una bona recerca pura, sempre que hi hagi les interfícies adequades, s’estableix una relació amb entitats interessades per fer coses.
La innovació la tenim més aviat en el producte o el procés. Nosaltres podem col•laborar-hi però poc podem fer el que s’entén per innovació.
Aquí tenim un problema seriós pel que fa a com traslladar el que es fa. Per exemple en el meu camps som la segona universitat continental, darrere del Karolinska, tan malament no està. El trasllat d’això a l’empres és fluix. Per què? Ja voldríem fer-ne.
Sobre recerca sincrònica. No sé, en camps experimentals no ho veig. Potser no sé interpretar el concepte. Si et refereixes a fer coses complementàries en els mateixos períodes, si. Una mica com en els projectes coordinats. El Programa Marc ho afavoreix. De fet moltes col•laboracions que fem van en aquesta línia. El finançador ho afavoreix relativament.
Jo crec que cal invertir en fomentar el trasllat del que es fa a qui ho pot aplicar.
Pere Alemany,
Segurament tens raó però crec que s’està retallant massa. El pla nacional ha retallat aquest any entre un 20% i un 30% els recursos assignats. Altra cosa és el que es va aprovar. Caldrà veure el resultat de l’execució pressupostària.
Racionalització… Si s’audita el que s’ha gastat, penso que no està mal aplicat, altra cosa és si el projecte s’ho valia. Potser era un projecte dolent. Quest any han deixat a molta gent sense projecte.
Penso que en moltes àrees la categoria de la publicació avala el que s’ha fet. En el meu camp t’asseguro que la cosa és molt dura. Publicar bé costa. Tu també ho saps.
Cert que hi ha professors que només posen EJC però els diners dels projectes es gasten en els projectes i donen resultats. Els diners que donen no cobririen la feina de tots.
Tot el que dius està bé, però partint d’un finançament adequat.
Enric, estic convençut que la recerca ha canviat una barbaritat en els darrers anys amb la revolució de les TIC, i tinc la sensació que la innovació en la gestió li ha arribat poc, però no ho conec prou. Potser seria eficient donar suport en aquest camp si al final el farciment no costava més que l’indiot, com sovint ens passa. En tot cas em sembla que el debat no és menor. He llegit amb molt d’interès l’opinió del Pere Alemany. Gràdcies, Xavier
Xavier,
Ha canviat molt, si, ara estem en contacte permanent amb investigadors d’altres llocs, comentem resultats (enviem gràfics i taules) per correu electrònic, gairebé a l’instant.
La innovació en aquestes coses va en línia de la comunicació ràpida i fluida. Innovació en la gestió… La gestió de projectes públics no és complicada, el que és complicada és l’administració i les seves normes. Temes de despesa, contractació, etc. Cal simplificació administrativa. Cal que els diners es justifiquin amb resultats, facilitat. I els resultats tinguin a veure amb els diners que rebràs.
Poso un exemple propi de la universitat, si et cal un PC la universitat no et dona diners perquè el pressupost per als investigadors és menyspreable. No el pots comprar. Si només tens projectes del Pla Nacional no pots comprar-lo perquè no és una despesa elegible. Bé, solucionar això comporta molta enginyeria. Parlem de 500 euros inventariables i no cal ni dir que fàcilment justificable la necessitat de tenir un PC.
Crec que en Xavier Marcet, quan parla d’innovar en com fer la recerca i parlar de “recerca sincrònica” parla, em puc equicovar” d’aquells grups connectats globalment que treballen en un mateix tema i que integren just in time, tota la seva acció. Existeixen experiències en aquest sentit com la de cinc grups americans que un malalt de distròfia muscular, que havia aconseguit diners de les charities, va posar ara fa uns cinc anys en contacte (només dos d’ells havien treballat junts) per treballar sincrònicament. Els avenços s’han multiplicat i el temps reduït dràsticament. Es creu que hi ha un 25% dels experiments que es fan al món en certes disciplines que són similars o idèntics per no dir els innumerables mètodes que, malgrat està documentats (poc i malament sovint, és cert) es dupliquen i redupliquen. I tot plegat pagat amb fons públics. I tant que s’ha d’innovar en fer recerca. Ara, abans i sempre. Si el tallar recursos serveix per canviar el xip almenys haurà servit per alguna cosa doncs després de tot si les retallades són inevitables les noves maneres de fer també ho haurien de ser.
Jordi,
Aquí és rar trobar gent que treballi en la mateixa cosa, el que si hi ha són col·laboracions amb grups de fora amb els que combinem feines. Cadascú fa una part. També alguna cosa fem al CIBER, però la col·laboració és insuficient. Normalment en aquestes col·laboracions no s’ha treballat conjuntament però es complementen. D’això, sortosament, tenim motls exemples a casa nostra.
Podria ser que en camps clínics la cosa sigui més àmplia però en bàsica ho dubto. En el cas clínic, per exemple, diversos hospitals col·laboren en proves.
Jo dubto que tallar recursos, quan són tan baixos, permeti res. Més aviat s’aconseguirà fer menys. Jo en això sóc terriblement negatiu. Els únics fons “garantits” que permeten mantenir l’activitat són els del Pla Nacional i això es retallarà.
Sí Jordi, em referia exactament al que dius i no coneixia aquest cas que esmentes, gràcies, és una bona referència. Xavier