Enric I. Canela
Divendres va ser un dia mogut a la UB, de fet el que va passar afectarà a totes les universitats, no en va la UB és la primera universitat de Catalunya en tot els aspectes i també a l’Estat espanyol, tret del nombre d’estudiants.
A la UB va haver Claustre el divendres. De fet dues sessions seguides, una d’extraordinària i una altra d’ordinària.
La primera era per fer l’aprovació de l’adequació de l’Estatut de la UB a la Llei orgànica de modificació de la Llei orgànica d’universitats (LOMLOU). No va obtenir el suport mínim necessari. Va haver un total de 162 vots emesos. El sí va obtenir 130 vots i 9 vots van estar contraris. Hi va haver 23 vots en blanc i cap vot nul. No obstant això, la reforma no va estar finalment aprovada en no obtenir la majoria absoluta del Claustre necessària per a la reforma de l’Estatut. Cal recordar que el Claustre té 300 membres i calien 151 vots.
Això em porta a una primera reflexió. L’Estatut és la norma que determina els principis que regeixen la universitat en el marc que determinen les lleis. Aquesta reforma era lleugera, només d’adaptació obligada a la llei.
Un nombre important dels representants de la comunitat universitària no van fer honor al seu compromís de claustrals. Cal recordar que la majoria dels claustrals ho són per voluntat pròpia, es presenten a unes eleccions i són escollits. Una vergonya, si ningú no els obliga per què es presenten? Una irresponsabilitat. Caldria inhabilitar a tots aquelles que sense causa justificada no acompleixen amb les seves, olgudes, obligacions democràtiques.
Potser es deu a la poca importància real que donem els membres de la comunitat universitària a aquest òrgan, probablement pel profund avorriment que ens produeix al professorat assistir a reunions on enlloc de discutir sobre els problemes reals de la universitat es consumeix el temps en problemes que haurien de tractar-se en altres llocs. El sistema obliga a incloure temes, per estranys que siguin, a l’ordre del dia si així ho demana una proporció dels membres.
El Claustre és un òrgan d’altres temps que podria ser i hauria de ser un lloc de debat i govern universitari però unes lleis que no ens mereixem ens han dut a això.
La segona part va ser la del Claustre ordinari. Durant la sessió, el Dr. Dídac Ramírez va llegir el seu Informe al Claustre dividit en tres eixos: valoració inicial, situació economicofinancera i resum d’activitats i resultats de l’acció de govern durant l’any 2010.
La votació secreta de l’Informe va portar a la seva aprovació per 70 vots a favor, 65 vots en contra, 11 vots en blanc i 6 vots nuls. Un total de 152 vots. D’acord amb les xifres ja havien marxat 10 membres del Claustre
A continuació, es va presentar la Memòria informe anual de la Sindicatura de Greuges 2009-2010, i tot seguit, un representant del Consell de l’Alumnat va llegir la proposta de resolució, en què es demanava que se sotmetés a votació la petició de cessament del president del Consell Social, Joaquim Coello. Representants dels estudiants i del PAS van defensar la resolució, que finalment va ser aprovada, en votació secreta, per 63 vots a favor. Hi va haver13 vots en contra, 14 vots en blanc i cap vot nul. Quedaven 90 membres dels 300. Intueixo que quedaven molt pocs membres del professorat que devien estar farts i poc interessats en el tema. Per què? No sé quina hora devia ser però intueixo que tothom devia estar hipoglucèmic.
El rector volia avançar aquesta darrera votació per tal que es fes en condicions. Tot és, probablement, legal però el valor que se li pugui donar a aquesta votació queda deslegitimada quan es fa en aquestes condicions.
El Claustre va concloure amb el nomenament dels representants del PAS a la Comissió de Sostenibilitat Ecològica, Medi Ambient, Seguretat i Salut. Imagino que devia quedar la Mesa i els membres del PAS que ajuden al desenvolupament del Claustre.
Faré ara la reflexió relativa al tema de la petició de dimissió del president del Consell Social. L’altre dia ja vaig escriure Crisi profunda a la UB.
Aquest tema ha merescut molts titulars de premsa. En recullo alguns:
- Los consejos sociales de las universidades públicas proyectan situarse por encima de los rectores
- El gobierno de las universidades
- Els consells socials advoquen per treure poder als rectors
- El rector de la UB apela a la autonomía del centro y recuerda que “no es una empresa”
- El Claustre aprova la petició de cessament del president del Consell Social
- El Claustre de la UB aprova demanar la dimissió del president del Consell Social
- El claustre de la Universitat de Barcelona demana la dimissió del president del Consell Social
- Crisis en la Universitat de Barcelona
- División de la UB ante la gestión del rector
- El Claustre de la UB aprova demanar la dimissió del president del Consell Social
- El rector de la UB apela a la autonomía del centro y recuerda que “no es una empresa”
- El Claustro de la UB insta al presidente del Consejo Social a dimitir
- Los presidentes de los Consejos Sociales universitarios niegan querer restar poder a los rectores
- El Claustro de la UB insta al presidente del Consejo Social a dimitir
- Los consejos sociales de las universidades abogan por un pacto de cara futuro
- Los presidentes de los Consejos Sociales universitarios niegan querer restar poder a los rectores
- Lío en el claustro
- La UB, la deuda del tripartito y el barco de los Carulla
- Primera derrota del PSC després del 28-N
En primer lloc destaco que el rector, Dídac Ramírez, va queixar-se de les “crítiques i ingerències en l’autonomia universitària”. Imagino que devia tenir al cap la impresentable intervenció de Foment del Treball i Pimec en defensa del president del Consell Social. Deia jo l’altre dia que vist com van les empreses no són qui per donar consells, calladets estan més macos.
Durant les intervencions el rector va ser acusat per part de personal de la universitat d’haver manipulat als estudiants perquè presentessin aquesta proposta, cosa que aquest ha rebutjat advertint: “No accepto que ningú digui que he manipulat als estudiants. Des del rectorat no hi ha hagut cap intent de manipular a ningú. No ho accepto”. Estic convençut que Dídac Ramírez no faria una cosa així.
Alguns estudiants van argumentar que una de les motivacions per la qual demanaven la dimissió és la pressió exercida, amb la resta de presidents de Consells Socials, per canviar el model de governança i posar-se per sobre dels rectors, segons un document presentat aquest dimarts als rectors (ja m’hi vaig referir a Crisi profunda a la UB).
El personal d’administració i serveis demanava la seva dimissió des de fa mesos per intentar boicotejar l’aprovació d’un acord, que només necessitava la conformitat del Consell Social però aquest òrgan va posposar el seu tràmit en tres ocasions. Les raons del Consell Social les desconec però imagino que es deuen a la manca de pressupost. Si no estic mal informat eren acords de conveni. Tenim un sistema de discussió de retribucions pervers perquè no tenim una normativa com cal.
Cal dir que el president del Consell Social va defensar la seva actuació al capdavant del Consell Social de la UB a través d’una carta enviada als membres del Claustre i va dir que no hi assistiria.
Suposo que la carta és la que publicava la premsa (jo no sóc claustral):
Les manifestacions clares, contundents, valentes, compromeses honoren qui les fa. Un és sempre responsable de les seves paraules i assumir el risc de prendre partit i posicionar-se sempre implica el perill d’equivocar-se, especialment quan això es produeix en circumstàncies de confusió, indefinició o canvi. Però els silencis poden ser igualment arriscats i són sempre molt més sacrificats, és a dir suposen un esforç més gran sense compensació perquè no es fa explícita la seva raó. Els canvis de totes les estructures de poder des de dintre suposen fer compatible el canvi -i el canvi mateix- amb lleialtat a les institucions, a les estructures de les quals es forma part. Es crea una tensió entre la voluntat de canvi i la pertinença a una estructura, a una jerarquia que es vol perpetuar, per raons consubstancials a aquesta. Es tracta d’una reacció inevitable i absolutament lògica.
La revolució és fàcil o, si es vol, senzilla en el plantejament perquè suposa el canvi del blanc pel negre, sense matisar, de la mateixa manera en què en els sistemes informàtics tot es redueix al zero o a l’u, al sí o al no. És a dir, es passa del que hi ha a una nova realitat que abruptament substitueix l’existent. El canvi des de dintre és sempre, quasi sempre, evolutiu si no es vol trair la institució i resulta més difícil i complex perquè es vol canviar però sense destruir, substituint, en part, preservant molt del que existeix. Si aquest canvi des de l’interior de l’estructura es fa massa explícit, si la denúncia del que es considera obsolet o ineficient o millorable és massa explícita, es pot transitar amb facilitat de l’evolució a la revolució malgrat que el plantejament es faci sobre la primera hipòtesi i es vulgui aquesta i no la segona.
Explicar els matisos és complex i també resulta difícil d’entendre. La gent, en general, vol saber qui són els bons, quina és la bona raó, qui la té i per què la té. És evident que és més fàcil explicar la revolució que la reforma i, per tant, és més fàcil l’adhesió a la simplicitat de la revolució que la complexitat de l’evolució.
Els consells socials de les universitats públiques són responsables del pressupost, és a dir de la despesa i la seva gestió, però això correspon a l’equip rectoral, com a autoritat executiva màxima de la universitat. La dificultat d’aquest esquema deriva del fet que l’autoritat executiva superior de la universitat és el rector i que la funció supervisora del consell social és qüestionable des del moment que no disposa d’una autoritat no executiva però sí estructural.
Així doncs, per al consell social hi ha, en l’estructura actual, dues alternatives: o bé ratificar el que l’equip rectoral decideix i fa, o bé entrar indefectiblement en conflicte amb aquest quan es produeix una disparitat de criteris en base a la seva responsabilitat, a la qual s’exigeixen comptes per l’autoritat auditora pública a Catalunya, la Sindicatura de Comptes.
La llei d’universitats actual parteix d’un principi pervers: dóna la màxima autoritat de gestió al rector però semblaria que no se’n fia del tot perquè imaginaria que pot estar sotmès a pressions internes interessades, i li detreu l’instrument màxim de gestió que és el pressupost que atorga a un consell social que representa la societat, però que no té autoritat per sobre de la del rector perquè es defineix més com un balanç de poder de la línia executiva que com a autoritat superior supervisora. No pot funcionar donar l’autoritat màxima a una persona i fiscalitzar-la per un ens que no està per damunt -més aviat per sota- de l’autoritat màxima de la universitat que a Europa des del segle XIII ha estat personalitzada per la figura del rector. La reforma ha fet compatibles aquests dos principis. I també és cert que la capacitat del rector per nomenar i remoure els seus col·laboradors executius està també limitada, i això no és una dificultat menor per a la gestió.
Cal modificar les lleis que governen les nostres universitats separant el debat inherent a l’activitat intel·lectual que suposa la universitat de la gestió, estratificar les diferents responsabilitats i definir la cadena de passar comptes definint qui fa què i qui és el responsable de què. El trasllat directe de l’esquema de govern empresarial tampoc és vàlid perquè es tracta de convèncer les intel·ligències i alinear fins a un cert punt les voluntats. Sens dubte aquest és un dels problemes profunds del sistema de governança de les nostres universitats. És per això que avui més que mai es parla de la seva reforma, perquè de la confusió en l’autoritat es deriva la confusió en la responsabilitat que no ajuda a l’eficàcia de la gestió.
Fer això des de dintre de la universitat no és fàcil i és possible que amb voluntat d’evolució i no de revolució en el canvi, com a president del consell social de la Universitat de Barcelona, ja hagi traspassat la difusa frontera entre l’impuls del canvi i la lleialtat a la institució a la qual em dec. La indefinició de la frontera hauria de ser una excusa per la potencial falta aquí comesa.
President del consell social de la Universitat de Barcelona.
Després que el Claustre de la UB demanés aquest divendres la dimissió del president del Consell Social, els presidents han afirmat: “Entenem que tant els rectors com els presidents treballen per al bé de la universitat i, encara que en ocasions puguin sostenir punts de vista diferents, aquests han de suposar sempre un enriquiment per a la comunitat universitària. I han dit que no volien posar-se per sobre dels rectors.
Aquest problema és certament complicat. Jo he estat sempre un gran defensor del paper dels consells socials. Hi he cregut sempre. El problema és com la política aborda aquests temes. No és l’únic. Com es trien els representants al consell de govern de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió? Com es trien els representants del Consell de Garanties Estatutàries? De la mateix amanera que els presidents dels consells socials. Hi ha una tendència no ha buscar els millors sinó els més afins. I quan els afins són bons resulta que hi ha la sospita que hagin estat triats amb criteris partidistes.
Però aquí hi ha un altre assumpte de fons al qual ningú vol referir-se amb claredat però que està latent. Com sempre, la política està pel mig. Coello, socialista de cor i carnet, estava preparant l’aterratge d’Antoni Castells com a rector de la UB en substitució de Dídac Ramírez? Hi ha no poques veus, fins i tot dins del PSC, que sostenen que això estava succeint. És més, expliquen que Coello estava tornant els favors que Castells li ha prestat durant els seus anys al capdavant de la conselleria d’Economia amb nomenaments en consells d’empreses amb participació pública, Applus + …
Jo no ho sé, però juro que ho he sentit.
Veurem que passa, com aborda Artur Mas aquest problema, li tocarà a ell. El que si està clar és que cal millorar el govern de les universitats i això no ho pot fer la Generalitat. Com sempre depenem de Madrid. Haurem d’assumir una vegada més que no podem exercir els nostres drets.
No es pot posar als presidents dels consells socials com a comissaris polítics a controlar el que els rectors haurien de controlar i no poden perquè les lleis no els deixen. Els rectors no poden governar perquè les lleis no els ho permeten.
D’una vegada per totes la universitat catalana, amb el Govern, s’ha d’enfrontar amb el poder central i exigir un model d’universitat adequat al segle XXI. Internet existeix, hi ha avions, trens de gran velocitat. El model del segle XIX ja no serveix. Que mirin més enllà dels Pirineus i a veure si s’adonen que el món competitiu és una altra cosa.
Mentre cal que el Parlament, la Generalitat, triïn els membres amb criteri. He vist de tot en els anys que porto. En alguns casos la cosa feia pena. I especialment que pensin en els presidents. La Generalitat del tripartit els va voler per reformar la universitat contra els rectors. Un gran error que no s’hauria de repetir. Creien que podrien contra la universitat i tal com són les coses, la universitat té molts segles, cal buscar acords per anar endavant.
Esperem que arribi la pau a través del seny de tots.
3 thoughts on “El valor del Claustre, la petició de dimissió del president del Consell Social i la feina que tindrà ara Artur Mas”