Enric I. Canela
El Periódico publicava divendres que les titulacions oficials es disparen sense control a Catalunya. Diu, entre altres coses, que des de que en el curs acadèmic 2007-08 es van començar a impartir els nous títols universitaris adaptats a l’espai europeu d’educació superior (EEES), l’oferta de graus i màsters oficials no ha deixat de créixer, fins al punt que per al pròxim curs acadèmic els estudiants disposaran en el sistema universitari català d’un catàleg de més d’un miler de titulacions per escollir. La xifra és clarament excessiva en els estudis de màster (484 en el curs 2010-11), que únicament disposen d’uns 13.000 matriculats, segons coincideixen a assenyalar gestors i experts en política universitària. Malgrat això, el 2 de desembre el Consell Interuniveristari de Catalunya (CIC), que reuneix representants del Govern i les universitats, va donar llum verda a 10 nous graus i 80 màsters més per al curs 2011-12.
El problema no són, en general, les titulacions de grau, el problema són els màsters. Més encara una mala política pel fet que els màsters ara substitueixen als programes de doctorat antics i hi ha hagut, en part, pura substitució. A això s’han afegit els màsters que no estaven dedicats al doctorat.
Com sempre dic, només cal estirar el coll i veure com es fan les coses al Regne Unit. Costa poc i dóna idees. Clar que moltes per aplicar-les ens obligarien a derogar les normes espanyoles que són una autèntica cotilla.
Esperem que ara al Govern no li agafi un atac reduccionista. Cal aplicar el seny. Cal veure on estan els millors investigadors, on hi ha més demanda i diferenciar entre allò que porta al doctorat i allò que no.