La ministra de Ciència i Innovació, Cristina Garmendia, ha demanat més innovació en les propostes educatives en matèria de Ciència a fi d’atraure un major nombre de vocacions científiques ja que, segons ell, a Espanya falta la feina dels conceptes científics des de primària, un sistema que aproparia més als estudiants a pensar en un futur relacionat amb aquesta matèria.
En referència a les últimes dades de l’informe PISA, que destaca que els coneixements de Ciència dels estudiants espanyols de secundària estan estancats, Garmendia ha assenyalat que Espanya tenen formació científica però no és suficient ja que també ha de ser capaç de despertar un major nombre de vocacions científiques.
La ministra té tota la raó tot i que les coses no passen només per la innovació. Caldria veure la importància que cada matèria té en el currículum educatiu, decidir que volem i no volem, comparar aquests currículums amb els dels països que millor van i, sobretot, disposar de mestres de primària interessats de debò en la ciència. No només calen bons professors de secundària.
Entenc, de totes formes, que es refereix a ciències matemàtiques, física+química, enginyeria i tecnologia. Em fa l’efecte que d’estudiants a biologia n’hi ha força.
Una altra cosa és que en general la formació dels estudiants en temes científics sigui molt baixa, igual que la cultura científica de la societat.
La meva humil opinió és que els primers responsables de tot això són els propis científics.
Caldria que els joves que tenen vocació per les ciències puguin treballar seriosament des de l’escola primària. Hem transformat les escoles i els instituts en centres per a distreure la clientela. Hem pervertit al màxim allò del “enseñar deleitando”.
Actualment l’alumnat fa el seu curriculum per eliminació de les matèries més dures. Succeeix el mateix amb els estudiants de batxillerat de lletres. Abans era impensable fer Filosofia i Lletres sense Llatí i Grec, ara tot és possible.
Els alumnes bons veuen frenat el seu progrés per la gran massa de joves sense motivació. Quan algun noi o noia vol redreçar la seva carrera veu com el temps que no ha dedicat a matemàtiques o qualsevol de les matèries de ciències no es pot recuperar amb un curset. L’esforç que no ha fet és un peatge molt car. I aleshores trien carreres o estudis de dubtosa utilitat social i futur problemàtic.
Els que, tot i això, aconsegueixin graduar-se com científics o tècnics podran emigrar a Alemanya on els rebrà la Sra. Merkel i tindran millors perspectives laborals. Per què, malgrat tot, a Catalunya hi ha facultats i escoles de prestigi. Gràcies al contribuent d’aquí.
El sistema educatiu necessita ordre. Recuperar l’esperit del esforç i que es puguin jubilar (abans dels 67 anys) els teòrics que han dissenyat aquest sistema. Cal esperar més per comprovar que l’experiment ha fracassat?
Crec, em sembla que com en Miquel, que els principals culpables som els propis científics i en general el professorat de ciències a les universitats catalanes. El fet d’haver-nos acostumat a empassar-nos directrius possibilistes per part dels qui governen el currículum a les nostres entitats fa que el nivell d’exigència i també així l’interès que pot mostrar el món adolescent per fer recerca i superar-se cada dia estiguin sota mínims. No és baixant nivell i perdent l’exigència que aconseguirem millors investigadors. És creant la sensibilitat per la feina ben feta, que comença per educar els qui han d’educar en la màxima excel.lència. Després venen les tècniques de motivació, però primer cal coneixement.
Coincideixo amb el senyor Sarrado en que la motivació del jovent ha desaparegut i la llei del mínim esforç regna entre els passadissos de les nostres escoles. Però penso que la desmotivació ve també per part dels professors. A més d’un li caldria reciclarse i fer un curs a distancia per apendre a gestionar les noves tecnologíes per exemple. Hi ha molts mestres que treballen de valent per fer arribar els coneixements als joves de manera divertida però sobretot eficaç. Però també existeix un gran gruix que es dediquen a escalfar la cadira.
Jo crec que el tema està en els currículum del sistema educatiu, des dels primers anys. Sempre he defensat més matemàtiques, ciències, filosofia i llatí. Sense això, malament.
No és només un problema de la societat, els governs han de fer el que toca millorar el sistema, encara que són part de la societat i potser no ho veuen, però el tema és normatiu. No té sentit facilitar l’aprovat per quedar bé.
No entenc la culpa dels científics o professors de ciències. No sé quina incidència tinc en tot això. Jo rebo uns estudiants a final de carrera que saben menys que bans, intento explicar al nivell que toca però ja no solucionaré res.
I els de primer curs? Quan arriba un estudiant a primer i no sap que és un logaritme, què cal fer? És a dins perquè ha aprovat les PAU i hi ha places. Si és un estudiant, mira res, però si són la majoria, què fem? Vaga?
Quan la majoria no està preparada no es pot fer gaire, quan és una minoria sí. I sinó que li preguntin als mestres de determinats centres on la feina és per mantenir l’ordre.
Més aviat penso que a les carreres on es formen els mestres, els currículums de ciències han de ser més sòlids, però qui els fa? Ells mateixos.
El tema sempre ve de la base.