Enric I. Canela
Gràcies a Miquel Duran he llegit una carta a aragirona.cat d’Hèctor Maristany Director de l’Associació Catalana de Consultors Acústics, titulada Intrusisme professional de les universitats.
En síntesi, es queixen perquè els membres de la universitat fan feines que correspondrien a empresaris o professionals.
És lícit que un enginyer faci des de la universitat feines que corresponen a enginyers que paguen els seus impostos com a professionals o a empreses del sector? No, jo crec que no.
El professorat universitari ha de fer feines de recerca o innovació que aportin un valor afegit que vagin més enllà de la pura activitat empresarial. Un arquitecte no pot dissenyar un edifici des de la universitat. Al client li surt més barat anar a la universitat. El professor no paga els mateixos impostos. A vegades són diners que van a parar a projectes de recerca.
Sempre hi haurà punts d’intersecció i a vegades difícils de discernir, però altres no.
Enric, no ho tinc clar: si un professor paga els seus impostos, per què no pot fer de consultor?
És més aviat fàcil per a un professor-investigador de ciències dir el següent: mentre hi ha creació de coneixement, mentre es fan coses noves, cap problema. Quan les coses són repetitives, llavors cap crear una empresa que s’hi dediqui.
Però les coses no són blanques o negres, hi ha molts de matisos. A les escoles tècniques es valora haver treballat en una empresa. Es valora des del sector productiu que el professorat entengui què vol dir ser d’una empresa, que entengui què vol dir innovació. I la ratlla entre innovació i tasca repetitiva no és gaire clara.
A més… amb la pressió que hi ha perquè a la universitat s’hi facin convenis, puc assegurar que hi ha gent que ha de fer convenis i treballs que podrien fer d’altres, només per tener un indicador de finançament extern.
Repeteixo, des de la ciència dura potser les coses són clares, però en altres àmbits com ciències socials o enginyeria, les coses potser (caldria mirar-ho bé) no són tan òbvies.
Són temes complexos que demanem anàlisis complexos.
Salva,
De consultor / assessor sí, però no pot entrar en el terreny que pertany als professionals. En el meu àmbit no és gaire problema, passa molt més en enginyeries i arquitectura. De fet hi ha sentències als tribunals.
No paguem impostos per a activitats professionals. Si un professor està a temps parcial i es dóna d’alta o munta una empresa sí.
Miequel,
Efectivament, ho dius ben clar però i els límits. Com bé dius no són clars.
Penso que en les tècniques és molt clar i és on surten els problemes. A la UPV va haver un judici fa uns anys (que jo hagi llegit la sentència). per a mi (i pels jutges, era intrusisme).
Els metges ho tenen ben regulat, és un alra cas clar.
On apareixen els problemes sempre són en disciplines professionalitzadores.
El mitjà de comunicació on apareix aquesta carta al director és AraGirona.cat i no Ara.cat com apunta aquest post.
Grup de recerca G de la universitat U demana anàlisis de N mostres al servei/plataforma tecnològica T de la universitat U. El grup de recerca G, amb el seu ritme de síntesis conegut, trigaria anys en produir les N mostres anys. Però, el grup G té un conveni amb una empresa E, que sí que pot produir fàcilment les N mostres.
Lògicament, si la empresa E vol que serveis científics T de U li facin anàlisis, hauria de pagar per unitat molt més del que paga per unitat el grup de recerca G, a qui se li fa un preu més baix per ser un servei intern de la universitat U. El conveni comporta una aportació econòmica d’E al grup G superior al que ha de pagar G a U per les N anàlisis de T, però inferior al que li costaria a l’empresa E fer les N anàlisi a T.
Resultat, si es té un mínim d’imaginació: al grup G li cauen uns diners (de diferència) amb els que pot fer recerca, anant en contra dels interessos de la seva universitat U, que podria haver rebut més diners de E per fer exactament el mateix.
Marc,
Moltes gràcies. Ja ho he “reparat”. Escriure ràpid…
José Maria,
Reflecteixes un fet real contra el que la mateixa universitat luita. Amb relatiu èxit. Això és diui dumping.
M’alegro de saber que la universitat lluita contra això (i m’agradaria saber quins mecanismes hi té, també). Fins ara, l’única conseqüència que coneixia d’aquesta política és que el departament D on hi ha el grup G és el departament de la facultat F on hi ha més concursos de personal (tot i que D no és el departament més gran de F, i sí el departament amb la mitja d’edat més jove)…
José Maria,
En el cas que conec, és necessari identificar el projecte abans de demanar una anàlisi ja que la universitat, com dius, perd dinmers perquè finança les anàlisis.
No sé quin cas és aquest.