Enric I. Canela
Ahir comentava els magnífics resultats obtinguts per l’Estat espanyol en R+D (veure Comparativa europea 2009 de la despesa en R+D). Avui podeu llegir que Espanya dobla la mitjana europea de l’índex de fracàs escolar i se situa al costat de Portugal, a la cua del rànquing, després de Malta. Així, tres de cada deu joves de l’estat espanyol abandonen l’escolarització sense haver acabat l’ensenyament secundari. Entre els motius: el “boom” immobiliari, que va fer que molts joves deixessin els estudis per anar a treballar, i també la immigració.
Destaca que l’índex fe fracàs del 2009 és el 31,2% però el que és pitjor és que, en termes relatius, és un 7,2% més gran que al 2000. Contrasta amb el fet que la mitjana de la Unió Europea ha passat del 17,6% al 14,4%.
La gràfica mostra l’evolució dels diferents estats membres
Les principals conclusions són:
- Set estats membres han aconseguit la marca de referència del 10%: Àustria, República Txeca, Finlàndia, Lituània, Polònia, Eslovàquia i Eslovènia.
- Tres estats membres tenen taxes més grans del 30%: Malta, Portugal i Espanya.
- Gairebé tots els estats membres han reduït llur taxa de fracàs escolar des del 2000.
- Alguns estats membres amb taxa elevada han aconseguit reduccions significatives: Romania, Malta, Itàlia, Xipre i Portugal.
- S’ha aconseguit un progrés considerable en estats membres que ja tenien una taxa baixa al començament de la dècada: Lituània, Luxemburg, Els Països Baixos i Polònia.
- Han empitjorat: Suècia, Finlàndia i Espanya.
El País Basc té una taxa del 14%. Tindrà això alguna cosa a veure amb el concert econòmic? Segurament el finançament és clau, però quan un analitza les condicions dels diferents països (Education at a Glance 2010) es veu que no té massa a veure amb els diners. El model és fonamental. Les dades de l’Informe PISA 2009 (PISA 2009 at a Glance) semblen indicar que els bons resultats estan relacionats amb les relacions professor – alumne i el clima de disciplina a les classes.
Em sembla que en conjunt anem per molt mal camí.
El que em sorprèn d’aquest “país” és la seva incapacitat crònica de despertar-se. Per cert, com és possible que tinguem un fracàs del 30% escolar, el 19% dels llicenciats amb menys de 24 anys a l’atur i el 44% dels llicenciats fent feines per sota del seu nivell. Quin tipus de llocs de treball hi ha en aquest país? Però a quin país vivim? Quina por.
L’allau d’immigrants dels darrers anys explica, en part, aquests resultats. De totes maneres trobo a faltar una proposta per a crear un model d’escola catalana d’excel.lència. Dit això, ara mateix em preocupa molt el debat que hi ha al voltant de la llengua catalana. Tinc la sensació que el discurs del PP i Ciudadanos ha fet molt forat. Com combatre això? Doncs a través de la Tele que és el gran oracle. Els polítics s’hi han de posar seriosament i explicar les bondats de l’actual sistema o aquest punt se’ns escaparà. A Finlàndia ningú discuteix l’ensenyament en llengua finesa (que té menys parlants que el català) i són molt pocs els que es queixen sobre la qualitat de l’ensenyament en suec (llengua també obligatòria a les escoles de tot el país).
JuanMa,
La construcció, el turisme, etc. són llocs adequats per a aquest perfil. Ja es veu ara com va l’atur.
I els que estudien contractats per sota del seu nivell.
Josep,
El gran problema és que ni hi ha cap proposta. Rl model de funció públic a que tenim castra als que tenen idees.
Sobre el català: tenim un problema molt seriós i no s’està prenent amb l’actitud i actitut necessàries. Sembla que no passi res.
Conec el que ha tirat endavant les denúncies (i les ha guanyat). ÉS un malalt de les querelles i seguirà, demanarà credits si cal. Això anirà a més i els tribunals aniran fallant en contra nostre.
Què farà el Govern?