Enric I. Canela
El president del Consell Social ha escrit avui un article que titula El cost de la universitat pública. La seva 
introducció em sembla encertada i basada en dades publicades. Només faria una esmena. Més aviat seria un matís. Quan diu que “la despesa per alumne a Catalunya és de 12.700 dòlars. Corregida per la paritat de poder de compra de cada país, ens trobem segons l’OCDE, per sobre de França (12.200 dòlars), per sota d’Alemanya (14.000) i el Regne Unit (15.500) i distanciats dels Estats Units (25.100), on se situen la majoria de les millors universitats” està comparant valors que dóna l’OCDE, acceptats, però quan un analitza l’informe de l’OCDE i observa els components d’aquestes magnituds observa que pel que fa a la part docent les coses no són exactament així.
L’OCDE, com és lògic, separa la despesa directa en R+D i queden els serveis educatius bàsics, on inclou els salaris del professorat. Aquests salaris, en comptabilitat de costos, no s’apliquen totalment a la docència, però això és un altre debat atès que ara estem comparant de forma relativament homogènia diferents estats.
Si mirem el que es destina a serveis educatius tenim una estranya posició per sobre d’Alemanya i França (PDF de tots els gràfics i alguns més). Com que tenim 
molt professorat, com bé diu el president del consell social, els diners per professor, no oblidem que la despesa la fa el professorat i que el que consumeixen directament els estudiants és mínim, és molt baixa, la posició cau molt.
I els diners que gastem en personal? Són ridícules, pràcticament els darrers de l’OCDE.
Podem seguir analitzant dades. Encara que no les dóna directament l’OCDE, amb una fàcil combinació de xifres, s’arriba a calcular quin és el salari mitjà del professorat ETC. No és 
sorprenent veure que no és una retribució europea.
Com s’explica aquesta situació? Una despesa en personal molt baixa i un nombre de professors per estudiant molt alt. Molt senzill, amb independència de si els “estables” cobrem molt o poc, una part important de la tasca docent es realitza amb professorat amb contracte “escombraries”, professorat associat que imparteix la mateixa docència que el professorat estable i cobra 10 vegades menys. Però cal tant professorat, comparativament? Si mirem els models docents, veurem que sí. Quina diferència hi ha amb altres països? El model de presencialitat i la fórmula de prestació del servei. Cal un professor per muntar un laboratori o auxiliar amb 
segons quines tasques als estudiants? Si un observa altres models, com el britànic, s’adona que no, que el treball individual és molt més alt, menys contacte a classe entre professor i estudiant i un treball, fins i tot als laboratoris amb menys professorat com l’entenem nosaltres (si més “staff”). Els resultats que mostro no són els darrers publicats, però no han variat gaire. La reflexió és que tenim molt professorat molt mal pagat i dedicat a tasques que no hauria de fer.
Pot resoldre aquests problemes la universitat? Efectivament, a mig termini pot resoldre algunes d’aquestes coses, però altres no.
Posaré un exemple, la disminució de les classes magistrals i l’augment del laboratori fa augmentar el nombre de persones (professorat + staff de suport) destinat als estudiants, però en àmbits no experimentals els fa disminuir. Això pot no ser popular, però és el que passa al món. El model de plantilla està absolutament desfasat de les necessitats. Pot resoldre-ho la universitat? És difícil amb un model estatal homogeni. Té possibilitats Catalunya de desmarcar-se d’això? Francament no ho veig.
S’ha organitzat, no sé per qui, una recollida de signatures contra l’esborrany de l’Estatut del Personal Docent i Investigador (PDI) (s’entén de les universitats públiques).