Enric I. Canela
Anna Guillaumet al seu bloc dóna la seva opinió sobre fusionar universitats. Diu que veu molt difícil una fusió entre universitats. Sí veu possibles i necessàries les aliances. En posa alguns exemples. Xarxes entre universitats en tenim, moltes. Hi ha acords per fer màsters i xarxes de recerca, lligues de col·laboració, etc. També explica que ara no hi ha places a les escoles i que den uns anys, si les universitats es fusionen, el problema podria traslladar-se a la universitat.
Opinions, les de l’Anna Guillaumet, que comparteixo. De totes formes alguna reflexió. El model espanyol, el que tenim, impedeix fer determinades coses atesa la rigidesa de la funció pública. Les universitats britàniques han fet moviments d’aquest tipus, moviments estratègics com la Universitat de Manchester, la més gran del Regne Unit, fruit de la unió de dues universitats de Manchester. Fa anys, no existia la UPF, vaig proposar al Govern que enlloc de crear-ne de noves es fes una de sola a Catalunya. Poc menys que d’il·luminat em van tractar. Evidentment el meu model era de campus d’alta autonomia. És evident que jo tenia raó. La gestió s’ha de fer per campus i amb alta autonomia en tots els aspectes.
És estúpid, literalment estúpid, pretendre fer determinades reconversions quan el professorat, posem per cas, té una continuïtat garantida de deu o quinze anys (segons edats). L’única solució passa per una elevada flexibilitat en l’oferta de graus, model britànic. Això sí, acompanyada de polítiques de finançament relacionades amb la demanda i els resultats. Poc a poc, però aquesta és la línia. Per fer-ho cal deixar llibertat completa a les universitats: de contractació de professorat, de negociació salarial i de selecció dels estudiants. Això Espanya no ho permet. Mentre això no es pugui fer, pagarem ineficiències.
Si fem viure a la gent en un terreny contaminat, ja li podem donar aspirines per als refredats, igualment es moriran.