Un sistema educatiu que fa aigües

Diumenge passat Xavier Sala i Martin va publicat a La Vanguardia l’article El verdadero fracaso escolar. L’article és típic de Xavir Sala i Martin, dur, agut i toca la nafra. Compara el sistema educatiu amb la preparació dels esportistes d’èlit.

Diu Sala i Martin: La comparació entre els èxits esportius i el fracàs educatiu ens fa pensar en una possible solució: imitant el que s’ha fet en el món de l’esport, per què no crear centres d’alt rendiment científic per als joves de més talent? Aquesta és, precisament, la idea que va tenir la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, quan va proposar la creació d’un centre d’excel·lència a què acudirien els joves amb millors notes de la seva comunitat. ¡Bravo, presidenta!

Després de criticar als que van tirar-se les mans al cap per la proposta de la presidenta madrilenya, acaba l’article dient: El problema de fons és que el sistema educatiu espanyol persegueix uns objectius equivocats. L’objectiu no hauria de ser que tots els joves completin els estudis i els completin al mateix ritme sinó el que tots els joves puguin desenvolupar tot el seu potencial. Els nostres líders parlen constantment de fracàs escolar referint-se als joves que no completen els estudis. Ningú pensa mai en els milers de Rafa Nadal o Xavi de les ciències i les arts que tenen la mala sort d’haver nascut en un país que no ha sabut detectar el seu talent. O el que és pitjor, que viuen en un país que ha sabut detectar però no ha fet res per desenvolupar-lo. Aquest és el veritable fracàs escolar.

Ángel Gabilondo, el diumenge passat, en un míting, va sortir al pas del proposava Esperanza Aguirre. Es va manifestar a favor de l’excel·lència però en contra de què se separi als excel·lents. Va dir també que hi ha molts tipus d’excel·lència: la intel·lectual i l’ètica. Gabiliondo és un mestre de la paraula, però a vegades això també implica que no saps realment que pensa.

És curiós veure amb quina facilitat tothom accepta que una persona no pugui ser un esportista altament qualificat o aprendre a tocar el violí amb una certa qualitat, però que difícil és acceptar que no tothom pot dominar les matemàtiques o la literatura. Tothom, que no tingui una discapacitat, pot aprendre a jugar a futbol o, més o menys, a tocar el violí, igual les matemàtiques, però té lògica posar en el mateix grup i frenar al mateix ritme als excel·lents que als altres? Jo crec que no. Se’m dirà que això ja ho preveuen les lleis d’Educació i tota la normativa inútil que s’ha generat en els darrers trenta anys per fer malbé la capacitat intel·lectual dels més dotats. Que s’han previst grups especials, etc. però to és fals, el paper tot ho aguanta. No pot ser que el país continuï frenant als que poden desenvolupar altes capacitats per fer-los anar al mateix ritme que els que no poden o no volen estudiar.

Recordo que quan era adolescent, els Escolapis ja ens deien a quart de batxillerat (si no recordo malament es cursava l’any que en feies catorze), qui estava preparat per fer el batxillerat superior, cinquè i sisè. Hi havia una revàlida al final de quart, la feien fora de l’escola, a un institut i un tribunal. Si no l’aprovaves no passaves, feia por. El mateix passava sisè. Després el preuniversitari, examen bastant difícil a la universitat. El primer curs de la universitat era selectiu.

La veritat és que era força més difícil arribar-hi però també que s’hi arribava molt més ben preparat. Enyoro aquell sistema.

No sé si haver après de petits a llegir i a saber sumar, restar, multiplicat i dividir ens va deteriorar molt, però la veritat és que la comparativa entre els que vam aprendre a llegir amb tres i quatre anys i els que no, no ens deixa en mal lloc.