Enric I. Canela
La rectora de la UAB, Ana Ripoll, publica avui un article al diari Ara que titula Les universitats i la crisi econòmica.
Fa una pregunta – reflexió interessant. Diu Sabem que Catalunya és una nació molt potent, però cal decidir si realment necessitem tants centres de recerca, tantes universitats i pares científics; si necessitem un mapa universitari amb tots els estudis de grau actuals o tants màsters oficials. La sobreabundància d’entitats consumidores de recursos, quan sabem que són escassos, ens fa molt menys eficients coma universitaris i com a país.
A l’article fa reflexions i demandes polítiques, però penso que aquest punt és el més substancial. Això ho anirem sentint amb diferents embolcalls els propers mesos.
Potser té raó en alguna cosa la rectora. Les quatre universitats de Barcelona s’haurien de fusionar i també tots els centres de recerca biomèdics de Barna en un sol (ara són uns 15-20 entre públics i públic privats).
Bé, és broma. És curiós que amb la feina que té un rector per fer bé lo seu es dediqui a dir cap on creu que ha d’anar tot el sistema amb arguments molt trillats i anàlisis poc aprofondits. Després d’una época d’entropia, arreu es parla de racionalització, és cert i necessari. Només cal veure el procés Finlandés com exemple, el qual ha tingut una expansió brutal en els darrers 20 anys (de 2 a 20 universitats i molts centres de recerca). El PNRI, el PRI 2010-2013 i també l’informe OCDE Catalonia Innovation Review parlen d’excés i d’atomització però només de centres de recerca públics (39 catalans +19 CSIC a Catalunya). Ara algú ja parla de masses universitats i a més es posa tot en un mateix pot parlant que hem passat de 3 “grans univesitats públiques” a 12 universitats públiques i privades. Només 7 de les 12 universitats tenen visibilitat científica d’entrada. Si Catalunya no es pot permetre/no necessita tenir 7 universitats investigadores distribuïdes en el territori i especialitzades convenienment treballant en xarxa com ja comença a passar podem plegar. Evident és la necessitat de racionalitzar, coordinar, sumar. Això s’ha de fer amb crisi o sense. Ara bé, fusionar/agregar s’ha de fer allà i on és útil i necessari: els centres de recerca com diuen totes les anàlsiss internes i externes, alguns integrant-se amb segell autònom dins de les univs, altres agregats entre ells, altres fusions fredes, altres…. Quan es deix anar la idea de masses universitats= a fusionar universitats o vés a saber del que es tracta és de fer sorgir, com estic veient darrerament, el debat sobre les universitats de fora de Barcelona. Si el que es tracta és de racionalitzar universitats aleshores suggereixo que no sigui un broma lo que he dit per començar aquest text: que es fusionin les universitats de Barna, algunes tenen facultats tocar a tocar i farien boniques i necessàries fusions interdisciplinàries que obririen oportunitats. Així per exemple, caldria fusionar d’entrada les facultats de medicina de Barna amb la UPC doncs així tindríem, potser, un bon desenvolupament de la bioenginyeria i de les tecnologies mèdiques. De fet, Israel s’ho va plantejar com objectiu hi ho ha aconseguit, per això va crear una facultat de medicina d’alta nivell al mig de la seva UPC, la universitat Tecnion que té per cert un pressupost com Cambridge i alguns Premi Nobel. Bé, aquesta darrera part del text també és broma, o no. Resum, deixem de fer volar coloms parlant de que tenim massa de tot i que s’ha de fer quelcom (el Govern és clar). D’entrada s’ha de predicar amb l’exemple i tractar de racionalitzar sumant lo fàcilment sumable i després s’ha de fusionar/agregar/prescindir de tot allò que sigui necessari després d’una avaluació i anàlisi estratègica (que no passi com el bunyol de les caixes). I seriosament, no posem al mateix calaix la necessitat de fusionar/agregar els 60!!! centres de recerca a Catalunya amb “el problema de les 12 universitats” (les de fora de Barna és clar)quan d’entrada 7 són universitats investigadores i quan la massa crítica mitjana de les 7 universitats investigadores catalanes +- la desviació estàndard és comparable amb la mitjana de massa crítica +- desviació estàntdard de le universitats investigadores dels països amb els que ens volem comparar.
Jordi,
Jo no crec en maniqueismes (o millor, no els pràctico). Senzillament, el que funciona s’ha de potenciar i el que no o tancar o endreçar. El problema és quan estem disposats a invertir i amb quins objectius. S’aposta pel PNRI o es canvia? Jo crec que s’ha de seguir canviant el que calgui. Un Pla sempre és viu i cal fer les correccions necessàries, d’acord tothom.