Els rectors es defensen

Enric I. Canela

La Conferencia de Rectores de las Universidades Españolas (CRUE) publica l’article “La Universidad ante los retos inmediatos de la sociedad española“. Un article força encertat amb el que la CRUE la CRUE surt al pas de les conclusions de l’Informe 2010 de la Fundació Coneixement i Desenvolupament (CYD), on es calcula que es podrien reduir 2.100 milions d’euros si es corregissin algunes “ineficiències” de les universitats públiques. Reprodueixo una part de l’article. Com deia, quan hagi llegit l’Informe 2010 el comentaré.

Una de les coses que diu és: La formació universitària espanyola ha assolit en les últimes dues dècades taxes de matriculació i graduació equivalents a les dels països més desenvolupats i socialment eficients. Aquesta dada és important si es té en compte que, en l’últim any, s’han retallat al voltant de 300 milions d’euros, un 5% menys, en un context en el qual només s’inverteix al voltant del 1,1% del PIB, mentre la mitjana de l’OCDE és del 1,5%. Malgrat tot això, la universitat espanyola ha posat en marxa el repte de l’Espai Europeu d’Educació Superior, complint el seu compromís com a país a Europa.

En l’àmbit de la recerca, la producció científica espanyola és la novena més gran del món. Espanya genera el 3,4% de la producció global. Dos terços d’aquesta producció científica és generada a les universitats. És un resultat més que notable si considerem que Espanya només inverteix en R+D+i un 1,38% del seu PIB, molt lluny del 2,3%, que és la mitjana de l’OCDE. Això revela una eficiència extraordinària: amb poc, fem molt. Amb aquests resultats el Sistema Universitari Espanyol es situa entre els quatre més productius en ciència. I ens indica que disposem de la matèria primera bàsica per afrontar els reptes: el talent. Amb aquest potencial humà es pot esperar que si es augmentés la inversió, es traduiria en un important salt endavant que s’ubicaria clarament a Espanya entre els països líders en l’escena internacional.

Cal tenir en compte, però, que no es tracta només de produir recerca, sinó a més d’innovar, és a dir, de transferir els resultats al teixit socioeconòmic per fer-lo més competitiu. Aquí tenim un evident taló d’Aquil·les: sent la novena potència científica, Espanya tot just arriba al lloc 42 en el rànquing mundial de competitivitat. El repte de la innovació exigeix essencialment la inversió de les empreses en R+D+i i la potenciació de models de transferència del coneixement que siguin més àgils i flexibles i permeten la col·laboració de tots els actors, és a dir, millorar la cultura innovadora.

Per tant, és crucial no només mantenir o incrementar la inversió en recerca globalment, sinó especialment augmentar la participació privada en la mateixa i millorar els sistemes de transferència de coneixement per potenciar la innovació, i així guanyar competitivitat i assegurar l’ocupació qualificat i el benestar social. Aquesta aposta ha de ser estratègica i socialment prioritària. Hi ha una dada inqüestionable: només aquells països que inverteixen com a mínim el 1,7% del seu PIB en R+D+i mostren índexs de competitivitat adequats per afrontar el repte del creixement econòmic i la creació d’ocupació.