Enric I. Canela
Debat entre polítics que posa de manifest la ineptitud que tant abunda en la política, salvant honroses excepcions.
Pilar del Castillo, exministra d’Educació i ara diputada europea, ha qualificat la situació a les universitats com “agònica” i ha destacat dos errors del sistema.
El primer d’ells és “el creixement anàrquic dels centres” que Pilar del Castillo ha explicat com la manca de correspondència entre la demanda i els recursos emprats, el que ha justificat amb l’exemple que “més del 42 per cent de les titulacions universitàries tenen menys de 50 alumnes per classe”.
El segon problema apuntat per l’eurodiputada és la “no-correspondència entre el grau de desenvolupament d’Espanya i la seva posició en el rànquing universitari”. Pilar del Castillo ha citat l’Informe de la Universitat de Xangai, referent a la valoració de les universitats, que estableix que d’entre 1.000 centres mundials, i en què Espanya només té quatre centres en l’interval que va de les 200-300 millors , i en l’interval que va de les 300-500 millors només té deu.
Salvador García-Atance, economista i president de la Fundació Lealtad, ha coincidit amb Pilar del Castillo que “el problema no és la quantitat desemborsada sinó la gestió de la mateixa”. Així, el desemborsament d’Espanya en professors i en alumnes supera la mitjana dels països de l’OCDE, mentre que els resultats en els rànquings són inferiors al que s’esperava en un país amb un nivell de desenvolupament com l’espanyol.
García-Atance ha titllat de “molt dolent” el sistema de gestió de l’ensenyament que en la primària i secundària depèn d’un professor que per rotació dirigeix el centre i en les universitats depèn d’un rector “triat de manera democràtica”, quan “no cal traslladar la política a la universitat”.
A tall de sentència, García-Atance ha apuntat que “no és el mateix fer bé un treball que organitzar perquè surti bé”, insistint així en buscar models de gestió independents destinats a la maximització dels beneficis, en aquest cas acadèmics, amb uns recursos limitats.
Tant l’economista com l’eurodiputada han coincidit en que la solució passa per la recerca de l’excel·lència, un pilar que segons descriu Pilar del Castillo “fa deu anys era una necessitat gairebé luxosa, avui és una necessitat angoixant”.
Tot i això, tots dos han discrepat en la manera d’implementar aquesta excel·lència. Mentre que del Castillo és partidària de diferenciar als alumnes segons les seves capacitats i als centres segons la seva oferta, García-Atance creu que és preferible “no crear una casta artificial” sinó mecanisme per “reconèixer el mèrit”, ja que als alumnes destacats no se’ls reconeix el valor del seu esforç.
Jon Juaristi, ara director general d’Universitats de la Comunitat de Madrid, ha fet una reflexió més històrica que pragmàtica sobre les causes del declivi de la qualitat universitària, els inicis ha datat en fa més de 50 anys després de les Segona Guerra Mundial.
Juaristi opina que l’obsessió utòpica per aconseguir una educació universal i igualitària ha comportat la marginació de la selecció dels millors alumnes, de manera que mentre que la demanda social educativa s’ha disparat, la seva qualitat s’ha ressentit. Pel que fa a una sortida a aquesta situació, també aquest ponent ha apostat pel foment de l’excel·lència com a resposta.
Marius Rubiralta, secretari general d’Universitats, ha ressenyat els èxits collits per les universitats espanyoles en els últims 20 anys. Cal no oblidar, ha dit, que ha augmentat el nombre d’estudis, ha millorat la recerca o s’ha modernitzat la universitat amb la implantació del “Pla Bolonya” en temps de crisi.
Encara que, malgrat la seva optimisme, també ha recollit l’adjectiu “agònic” per referir-se al estat de la universitat a Espanya, i ha insistit que el coneixement i la recerca són la garantia del canvi, així com la promoció de l’excel·lència.