Enric I. Canela
Francisco Muro de Iscar, que sovint parla d’universitats, escriu un article que titula Las Universidades se llenan:
A les universitats públiques catalanes s’han presentat ja 50.650 sol licituds per al proper curs, 1.000 més que l’any passat, i 10.700 més que fa deu anys. El mateix succeeix en les privades. A la Universitat de Màlaga se superaran els 8.000 nous alumnes, alguns centenars més que el curs passat i 1.300 més que fa quatre anys. La Universitat de Lleó ha admès a 2.933 alumnes en la primera fase d’inscripció, un 27 per cent més que el curs passat. Podem seguir el recorregut per la geografia de les setanta i tantes Universitats públiques i privades i les dades seran idèntics. Creix la matrícula universitària gairebé al mateix temps que l’atur dels joves.
Possiblement per dos motius: no hi ha feina, després cal ocupar-se en alguna cosa, encara que no garanteixi una bona feina futur i, en segon lloc, l’atur entre els titulats universitaris és d’inferior al deu per cent, és a dir, la meitat que el atur general i la quarta part que el juvenil. El que m’agradaria saber és les condicions d’aquesta ocupació, o subocupació, universitària i la seva precarietat. Invertir en un llicenciat en Dret per tenir un oficinista o un conserge és una enorme pèrdua. No tenir estudiants de Formació Professional i d’especialistes de grau mitjà és una tragèdia per la qual venim pagant un preu molt alt des de fa moltes dècades.
Al mateix temps, nombrosos graus en totes les Universitats amb prou feines tenen demanda. I hi ha titulacions amb escassos alumnes que es cursen a universitats de la mateixa ciutat o de ciutats diferents amb un cost – professors, instal·lacions, equips administratius, etc.- subvencionat pels nostres impostos, que representa un veritable malbaratament. Mentre les carreres de Ciències de la Salut – Medicina, Fisioteràpia, Infermeria – estan saturats i tenen una gran demanda i una sortida, a Espanya i fora d’Espanya, molt elevada, hi ha carreres en les quals cal només una nota de 5 sobre 14 per accedir i tot i així, ningú s’apunta. A la Universitat de Vic només un alumne s’ha apuntat a Treball Social, a l’Autònoma de Barcelona, només tres per a Estudis de Francès i Català, i a la de Lleida, cinc a Estudis Catalans i Occitans. Una curiositat: 103 alumnes matriculats en Fisioteràpia a la Universitat de Girona són francesos. Segurament els és més car, més llunyà o més difícil estudiar al seu país.
Sumeu altra dada important: a Espanya hi va haver el curs passat 2.429 màsters o estudis postgrau diferents amb gairebé 100.000 alumnes matriculats. Quina és la seva qualitat mitjana, per a què serveixen, realment tots o la majoria atorguen un plus de preparació o una oportunitat més per trobar una feina digna? El Ministeri d’Educació prepara un segell de qualitat per diferenciar els millors dels pitjors, però caldria fer alguna cosa més perquè no hi hagi enganys. S’omplen les Universitats i creixen els estudis de postgrau. És sempre bo?
La veritat és que la reflexió és magnífica. No sempre estic d’acord amb el que escriu aquest home, però aquesta vegada, ho signo. Només s’ha oblidat, coses de l’espanyolisme, de preguntar d’on vénen els estudiants de Medicina a la UdL o a la URV. El negoci és rodó.