Enric I. Canela
Avui he llegit la crítica més dura que havia llegit mai sobre la reforma dels plans d’estudi feta a Espanya. La més dura perquè havia llegit molts escrits contraris però la majoria no eren crítiques, eren bajanades.
Em refereixo a ¿Cuándo se van a rebelar los rectores?, un article de Pello Salaburu que va ser rector de la Universitat del País Basc entre el 1996 i el 2000. Ha publicat diferents estudis sobre el sistema universitari de l’Estat. Bons documents, n’he llegit alguns.
Diu que era necessari el Pla de Bolonya, però que el que s’ha organitzat no té nom, és un bogeria. Si no fos perquè tot el que diu és absolutament cert.
Auguro un canvi de tot això quan canviï el govern espanyol. El problema és que els que vinguin probablement tampoc seran capaços de fer les coses bé. Espanya estima les oposicions, les processons, les desfilades militars i el toros. Vol pompa en lloc d’eficàcia.
Realment això de “Dígame qué quiere que le ponga para recibir el ok” que esmenta Salaburu és una mica veritat… i no només en aquest àmbit. Per exemple, en el d’avaluació de la docència, un dels camps més difícils i sensibles.
Miquel,
Jo ho he trobat encertadíssim. Normes per aclarir normes, papers amb competències idiotes. Avaluació a posteriori i menys papers.
“Una marabunta de palabrería hueca, sin contenido alguno, que no la entienden ni sus promotores. Todo esto parece ser el fruto del subidón de la autoestima de algún grupo de pedagogos, al que se han sumado de forma entusiasta informáticos que no acaban de entender que la informática es una ayuda, no un fin en sí mismo”.
És la millor definició que he pogut llegir fins ara de què ha acabat sent Bolonya en la realitat.
Efectivament, per això vaig posar que era genial. Tot l’article és excel·lent.