Enric I. Canela
Llegia fa un moment l’article de Xavier Marcet de la universidad diagnosticadora a la universidad innovadora. Com sempre sintètic, clar i encertat.
Com a mi, li agrada l’Informe Audacia para llegar lejos: universidades fuertes para la España del mañana al que em referia a Audàcia per arribar lluny: universitats fortes per a l’Espanya del demà i Propostes per canviar la universitat.
Diu al final: Ho tenim tot: el títol mundial de diagnòstics, alguns exemples d’universitaris amb gran projecció i reconeixement internacional, discursos polítics favorables a una universitat més eficient envers la societat, ganes compartides d’escalar en els rànquings, experts en la direcció de la política universitària , només ens falta alguna cosa no menor: decisions capaços de vèncer les dinàmiques corporativistes.
Si cada estudi, cada diagnòstic, hauria servit per implantar una sola de les seves recomanacions el sistema universitari espanyol seria el més innovador del món.
Però, el sistema universitari espanyol s’ha especialitzat en diagnosticar – més que en canviar. Tenim una universitat diagnòstic però hem de construir una universitat innovadora (que porta a la pràctica les noves solucions que és capaç d’idear).
Fa pensar el que diu Xavier Marcet, però haig de dir que aquest informe el veig diferent. Estic convençut que tindrà conseqüències.