Enric I. Canela
Tot i que suposo que serà quelcom de pensat i considerat per la majoria dels membres de la comunitat universitària, no em puc estar de fer una breu i agra reflexió sobre la situació actual de la universitat.
La universitat catalana, amb els seus vicis i virtuts, amb coses bones i dolentes, tenia una situació que podríem considerar relativament estable. Poc a poc, amb el context econòmic polític, anava avançant i millorant. La situació pressupostària, més o menys equilibrada, amb unes despeses poc flexibles, personal estable, funcionari, edificis oberts amb manteniments, i poc recursos que no estiguessin captius. Està immergida en un procés de reforma docent, mal plantejada i condicionada per les lleis espanyoles, però anava millorant en recerca i, molt lentament, la transferència de coneixement a empreses i institucions. En algunes àrees la recerca catalana té un bon nivell.
De cop i volta, sense entrar ara en les causes, se li redueix el pressupost de forma inassumible, atès que no té la flexibilitat d’eliminar despeses captives, impossible. La llei ho té tot lligat i ben lligat. El marge de maniobra és mínim. Resultat, dèficit arreu.
Com que les universitats són responsables i conscients que fer dèficit ni és legal ni, menys encara, adequat, retallen el que poden. Això no està portant més que a destruir el que la universitat havia avançat en anys i a tallar de soca-arrel la carrera investigadora de molts joves.
Segurament el Govern, que demana contactes universitat – empresa, innovació i moltes altres coses, no en té la culpa, no té diners. Pot argumentar que la universitat és cara, poc eficient, moltes coses que no discutiré. Només diria que si la universitat es creés ara seria més barata, però les lleis no les hem fet nosaltres i el rígid sistema no l’hem inventat les universitats.
L’administració es comporta amb la universitat com aquell que el fan titular d’un terreny, sense possibilitat de refusar-lo ni de vendre’l, i després li demanen impostos pel terreny i no té diners, li diuen que és ric perquè el terreny, que no pot vendre, està valorat a un preu alt. El pobre hereu s’arruïna.
No sé quina és la solució, com deia, els successius governs que hem tingut potser no tenen la culpa d’unes lleis que no controlen, vénen de Madrid, i de no tenir ara uns diners que ens prenen. No se’ls pot culpar d’això, però si de no tenir la capacitat política de fer que els nostres diners marxessin i no tornessin. Una breu mirada a la universitat i R+D+i del País Basc potser faria entendre als menys entesos de què parlo.
No crec que calgui fer manifestacions i plantades, sortir i queixar-nos de les retallades no portarà enlloc. El Govern actual no hi pot fer res a curt termini, és l’herència rebuda. Cal que treballem tan bé com sapiguem per evitar la destrucció del que tenim. És la nostra obligació per ajudar, modestament, a aconseguir que Catalunya millori el seu capital humà i la seva capacitat d’innovació. O, si més no, que no es perdi.
El que si hem de ser tots ben conscients de la incapacitat acumulada per la classe política de fer de Catalunya un gran país. No es construeix res amb renúncies contínues.
Un cop més Enric felicitar-te per la teva generositat en oferir-nos aquest blog de referència. Toques un tema central i crec que ho fas sabent de què parles i amb ponderació, simplement deixa que afegeixi un aspecte que em sembla important. Fa temps que el relat sobre la universitat catalana (europea en general) és el mateix, fa molt de temps que es repeteix el mateix com si els contextos no caviessin acceleradament. Crec que la universitat hauria d’adoptar també una altra dimensió de la innovació (no aquella que s’afavoreix des de la recerca quan es valortza) i aplicar-se-la a ella mateixa en un sentit institucional, organizatiu i de generació de valor públic. Hi ha molt per fer. I si l’entorn és d’adversitat segurament és més necessari que mai.
Res, simplement deixar un cop més testimoni del meu agraïment per la feina que fas. Gràcies , Xavier
Xavier,
Moltes gracies. No cal que et digui que la teva reflexió és molt valuosa.
Fa temps que anem en cercles o potser espirals en les que l’augment del diàmetre a cada volta és molt petit. Estem esperant que l’entorn canviï i no ens atrevim a fer res per considerar-nos incapaços.
Crec que la universitat pot fer millores, però mentre tinguem un sistema de gestió de RRHH atrapat, el marge de maniobra és mínim, més encara en moment de retallada brutal.
Canviar el model d’organització és imprescindible, però mentre les coses, per ser vàlides, hagin de passar per uns òrgans de la composició actual la cosa és, si més no, difícil.
Fan falta dues coses: les idees i ganes d’aplicar-les, i el marge reglamentari per tal que siguin vàlides.
Per solucionar això, quan ens ve el vent de cara, creem entitats i ajuden però no fem més que multiplicar els recursos invertits mantenint estructure obsoletes i complicant l’estructura amb entitats de gestió per fer el que hauria de fer la institució.
Els canvis legals per desregular són molt urgents. Si es fan, veurem la capacitat que tenim de fer el que cal, el que dius.
Agraït a tu per ajudar-me a pensar.