Enric I. Canela
La política catalana i estatal amb els parcs científics, tecnològics i científico-tecnològics ha estat similar a la dels governs espanyols construint línies de TGV.
Cal dir que en aquest cas la culpa no és tota dels governs, sinó que la principal culpa la tenen les universitats que els han desenvolupat. Després han de carregar amb les culpes les administracions per no haver tallat de soca-rel algunes d’aquestes aventures.
Uns pocs parcs no només eren necessaris, també imprescindibles. El problema és quants i on. Els primers, segurament justificats i que haurien d’haver estat impulsats per les administracions, es van fer amb molt poc o cap suport de l’administració. Error de l’administració. Els que van seguir ja van ser: com que tu en tens jo també. Error dels que els van fer i dels que no van fer res per impedir-ho.
Ni el teixit productiu català i espanyol ni tampoc la cultura estan ni estaven per això. Ara amb la crisi ningú pot pagar la festa.
Podeu llegir un aclaridor article de Berta Roig publicat a L’Econòmic: Els parcs científics, ofegats pel retorn dels crèdits.
Aquí pequem de creure que “hem estat els escollits” per inventar i fer coses que els demés, creiem, no han sabut fer, sigui el que sigui. És clar que si hom no enten d’un tema, i el posen al davant, a prendre decisions, creu que n’ha de prendre, que per això ha estat l’escollit, i aixì ens va.
Cert. Molts es pensen que salvaran el món, que tenen la missió de fer-ho. Si senzillament es limitessin a treballar…