Enric I. Canela
Llegia un article titulat Ens juguem el model d’universitat d’Arnau Mallol i David Carmona, tots dos ex-portaveus nacionals del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC).
No tinc una idea contrastada de quants estudiants poden compartir el contingut d’aquest article, però pel meu coneixement no gaires.
Una de les coses que diu és:
El que comporta aquesta penetració del capital privat en els estudis universitaris ho estem veient actualment:
Per una banda, es devaluen les carreres universitàries que esdevenen graus generalistes buits de contingut, on l’objectiu és dotar de competències professionals als estudiants perquè entrin ràpidament al món laboral, amb la credencial que suposa aquest grau. Aquests graus són gestionats pel sector públic, però seguint sempre criteris mercantilistes (recordem aquí el pes d’avaluació que hi té l’ANECA), sobretot relacionats amb la rendibilitat d’aquests pel que fa la seva existència i “viabilitat econòmica“.
Per l’altra banda, es potencien els postgraus i màsters, a preus desorbitats sotmesos a criteris del mercat lliure i salvatge, que són la base del negoci de les empreses privades en l’educació superior. Aquests complements als graus dotaran de formació més completa als estudiants que puguin accedir-hi, aprofundint en la creació d’elits.
Francament, jo els preguntaria si creuen que els graus que s’estan oferint actualment a la Facultat de Biologia de la UB, per referir-me a alguna cosa que conec molt bé, són més generalistes i buits de contingut que els que s’oferien abans. També quin criteri mercantilista tenen. Sóc incapaç de veure’ls. També que ens expliquessin quina és la viabilitat econòmica.
M’agradaria també saber que dimonis pinten les empreses privades i quin benefici obtenen dels postgraus i màsters que hi oferim. Tampoc en se veure cap. Més aviat penso que només estan enfocats a fer recerca.
Jo defenso la universitat pública. M’agradaria saber que aporten totes aquestes barbaritats que es diuen a la millora de la universitat pública. No seria millor lluitar per unes beques justes que permetessin l’autèntica igualtat d’oportunitats? No seria millor participar en la millora de la docència i en potenciar la cultura de l’esforç que permetria un millor aprofitament dels recursos públics?
A hores d’ara, sortosament i que duri, no he vist que la docència que impartim s’hagi vist afectada per les retallades. Els alumnes de la meva facultat estan rebent millor atenció que la que rebien els del pla anterior.
Per altra banda els autors diuen:
Per posar un exemple d’aquest control de “qualitat”, informe de l’ANECA de 2002 (pocs mesos després de crear-se aquesta agència): “la universitat ja no és un espai tranquil per ensenyar i per realitzar treballs acadèmics a ritme pausat. Ara és un negoci complex, demandant i competitiu“.
No és cert que cap informe de l’ANECA digués això. Sí és cert que l’ANECA va publicar al 2009 un llibre d’Alonso, Fernández Rodríguez i Nyssen, professor de la Universitat Autònoma de Madrid i de la Universitat Complutense de Madrid que investiga la relació entre les qualificacions d’educació superior i el mercat de treball a Espanya.: El debate sobre las competencias, i el pròleg que va fer José Joaquín Brunne, Director del Centre de Polítiques Comparades d’Educació de la Universidad Diego Portales de Xile i allà ocupa la Càtedra UNESCO sobre Polítiques Comparades d’Educació Superior, ho diu (de forma lleugerament diferent). El llibre en absolut fa aquestes consideracions i a més no hi té res a veure amb les opinions de l’ANECA. Qualsevol que es molesti a entrar a ‘enllaç i mirar-ho ho veurà.
El que fa l’autor, Brunne, és citar a un comentari del text The University Challenged. A Review of International Trends and Issues with Particular Reference to Ireland de Malcolm Skilbeck, que es va publicar al 2001. El text de Brunne no diu enlloc que sigui compartit per l’ANECA. Més encara, al document hi posicions diverses i, com és lògic, Aquestes coses passen quan un es limita a copiar cites dels que han citat cites dels que les citen. Cal anar a les fonts i contextualitzar les coses. Aquesta frase Brunne l’escriu a cada text que fa sobre la política universitària.
El rigor en els arguments és una de les coses que qualsevol universitari que hagi aprofitat els seus estudis hauria de tenir. Quan no es té rigor és difícil tenir credibilitat.
Llocs comuns. Sempre els mateixos llocs comuns. Hi ha gent que és incapaç d’informar-se sobre allò de què parla i avaluar-ho personalment. Aquesta gent és qui manté viu el tristament famós principi de les mentides que, repetides mil vegades, esdevenen veritats. Estic completament d’acord amb la defensa de la universitat pública, poca cosa més es pot afegir.
Mauro,
És totalment normal. Quan era estudiant, canviant el tema, l’argumentació era la mateixa. Sempre es reprodueix el mateix. Per altra banda el costum de dir coses copiades sense referenciar-les és normal, però impropi de gent amb un cert nivell. I se suposa que els estudiants deuen tener el nivell.
Justament és aquest el problema, que la gent amb un cert nivell no pot actuar d’aquesta manera. Queixar-se, reivindicar, no és incompatible amb actuar amb coneixement i coherència. A la meva època d’estudiant també ens queixàvem, però alguns tractàvem de contextualitzar les nostres queixes i argumentar-les davant qui tocava (tot i que he de reconèixer que aquesta actitud mai va ser massa ben vista pels més “activistes”). Què hi farem, cadascú tria la seva opció, i tal com funciona actualment la difusió de la “informació”, potser el més adient és llençar proclames al vent sense parar-se gaire a dotar-les de la veracitat necessària.
Mauro,
Sí, esclar. Tens raó, però aquests moviments antisistema que ho emboliquen tot han existit sempre i dominen l’assemblearisme. la majoria dels estudiants passen. Una minoria mobilitzada pot aturar-ho tot. El sistema de penjar cartells contra tot funciona. Et puc ben assegurar que són molt actius. La majoria són mitges veritats.