Enric I. Canela
Llegeixo que el ministre d’Educació, Cultura i Esport, José Ignacio Wert, ha apostat avui per arribar a un gran acord, no ja polític, sinó nacional (vol dir espanyol) per reformar l’educació i resoldre els problemes del sistema. Wert ha destacat la necessitat de mirar menys cap enrere que cap endavant i ha advocat per un ampli consens polític i social i amb una essencial implicació de les comunitats autònomes que tenen transferida aquesta competència. Per això, segons ell seria convenient arribar a una coincidència en el diagnòstic dels errors de l’ensenyament a Espanya, perquè la situació actual ha portat a una cultura de la mediocritat, de càstig de l’excel·lència, que a qui està castigant és a les oportunitats de futur de la societat espanyola. Wert ha recordat que els resultats en termes d’abandonament escolar primerenc són els pitjors de l’entorn europeu mentre que els d’excel·lència són dels més baixos. Per Wert, s’ha arribat a una pèrdua de la cultura de l’esforç i a una atenció laxa als resultats, una situació que ha de canviar radicalment amb una dimensió pedagògica que les autoritats han de traslladar a la societat. Ha advertit que els canvis en el sistema educatiu triguen a produir resultats i que per això és urgentíssim posar-se a la tasca.
La cosa no és tan complicada. Ell sistema educatiu l’únic que ha fet en quaranta anys ha estat ser menys exigent. Els nens aprenen a llegir tard, tothom passa de curs encara que no sàpiga fer res i la cosa culmina amb una selectivitat que no serveix res més que per posar per ordre. Si comencem per dalt, molt senzill, fer unes proves que tinguin sentit i exhaustives. Sembla que per anar ja t’hagin d’aprovar.
El mateix per a cada curs, cal preguntar els programes. La cosa se simplificaria amb les revàlides que es feien abans, fora de l’escola. Ja s’espavilen aleshores els professors per tal que els estudiants no suspenguin.
Naturalment no oblidem l’FP. Fomentar i potenciar l’FP.
No cal fer grans pactes espanyols. Poques coses s’han de fer a les Cortes Espanyoles. Uns retocs a la selectivitat i introduir una revàlida al final de cada cicle.
I un recordatori: l’home és una animal, la bioquímica del qual diu que el mecanisme d’aprenentatge va associat al plaer. O el que és el mateix, el premi és el plaer i l’absència de càstig també. Funcionem així.
Una cosa que em fa gracia de tot el que s’arriba a dir sobre l’educacio per part de polítics i mitjans de comunicació és la contradicció flagrant en que entren tots quan diuen que l’educacció és un desastre i que cada vegada va pitjor però per altra banda sempre parlen de que la generacio més ben preparada de la història del nostre pais no tindrà oportunitats. En que quedem? Com pot ser que amb la suposada degradació de l’ensenyament tinguem la generació millor preparada?
Des de la meva posicio de docent universitari i de pare d’una adolescent que fa ESO crec que hi ha exageracions per tots costats. Hem de pensar que els nens aprenen coses diferents (ni millors ni pitjors de les que vam aprendre nosaltres) i que gracies a deu a la universitat tambe ensenyem coses diferents de les que vam estudiar nosaltres. No s’està ni millor ni pitjor preparat per saber fer servir el powerpoint en lloc de saber-se la llista dels reis gots (que per cert es pot trobar amb un sol click a internet).
El tema clau, no crec que sigui ni de continguts ni d’aptituds. El problema és més aviat de motivació i del que en anglès en diuen working ethics, pero no crec que sigui ni un problema nou ni un problema específic de l’ensenyament, sinó que és general de tota la nostra societat.
Estic d’acord amb tu que amb uns pocs retocs i sobretot amb unes avaluacions externes als centres on realment es mesuri la capacitat (no com en una selectivitat que “selecciona” més del 95% de la gent) podriem millorar molt l’eficiència de l’ensenyament sense que s’haguessin d’invertir grans quantitats de diners. Simplement l’amenaça d’examens externs faria posar les piles a moltes escoles, mestres i alumnes a la vegada.
Molt em temo però que els canvis “nacionals” no vagin per aquí i que l’únic mal de tot l’ensenyament acabi sent, com sempre, el pobre català.
Hola Pere,
És evident que tens raó amb el que dius sobre que s’aprenen coses diferents. El problema és que hi ha coneixements bàsics que, si més no jo així ho considero, no s’aprenen. Els estudiants ara arriben a la universitat amb serioses mancances pel que fa als mínims exigibles en escriptura, matemàtiques… I són més grans. Hi ha dues coses, l’endarreriment en l’aprenentatge i la manca de compliment dels programes, que no són dolents. Si el temps de més servís per donar quest coneixement extra sense perdre altres coses…
Un error de l’ensenyament actual és que menysté la memòria. Jo no tinc massa interès en que ningú se sa`piga la llista dels reis gots, però si en l’exercici de la memòria. La capacitat de relació, clau, rau en també en la memòria. Els coneixements s’han d’aplicar de diferent manera, però cal tenir-los.
Per altra banda, la motivació, com dius, és imprescindible i l’exigència també. No serveix enrasar per sota. Per això dic que calen canvis mínims, però l’actitud del “sistema”, professorat i administracions, és el punt central i bàsic.