El govern dels disbarats

Enric I. Canela

Aquesta setmana The New York Times publicava An Overdose of Pain i The Economist After the sugar rush. Tots dos diaris, que normalment escriuen amb algunes nocions d’economia, consideren un desastre la gestió de l’elaboració del pressupost que ha fet el govern espanyol.

Algunes vegades he fet notar les contradiccions que destaca The Economist entre el ministre Cristóbal Montoro i el ministre Luís de Guindos, que em sembla molt poc preparat per gestionar l’economia espanyola.

Ahir a La Vanguardia Manuel Castells escrivia la fi de Merkozy?. El reconegut sociòleg, en to de pregunta, preveia que el reganat d’Angela Merkel i Nicolas Sarkozy arribava a la seva fi, si més no com s’ha vist fins ara. Déu l’escolti.

Això sí, després del regnat de l’alemanya i el seu acòlit francès quedarà un govern espanyol desorientat, amb una política econòmica que només pot conduir a la misèria i a destruir la poca innovació que hi ha a l’Estat espanyol.

En lloc d’abordar seriosament les ineficiències del sistema espanyol, la llista és llarga, el govern espanyol es dedica a invertir en coses ruïnoses i a deixar de banda allò que podria ser productiu. Mentre va aconseguint que la seva credibilitat quedi a l’alçada del betum i que la seva insensatesa doni la volta al món.

Algú que en temps de crisi deixa de banda el corredor del mediterrani i diu que aposta per foradar els Pirineus pot esperar altra cosa que sortir en l’antologia del disbarat?

No parlaré ara de la seva gran política per afavorir l’R+D+i, no cal.

L’únic dubte que em queda és saber si les decisions espanyoles tenen a veure amb el convenciment que són bones receptes o en la seva incapacitat per aplicar les polítiques correctes. No puc acabar d’entendre que realment sigui la primera hipòtesi la raó de tant despropòsit. Clar que potser s’han sublimat i creuen que la resta dels mortals som idiotes, ves a saber.