Un diagnòstic encertat sobre la universitat

Enric I. Canela

Llegia que un estudi Fundació BBVA-Ivie
Universitat, universitaris i productivitat a Espanya dirigit per Francisco Pérez, catedràtic d’Anàlisi Econòmica de la Universitat de València i director de recerca de l’Ivie, i Lorenzo Serrano, professor de la Universitat de València i investigador de l’Ivie i indica que els resultats de les universitats són ja molt rellevants per als titulats i per al conjunt de la societat, però podrien ser majors en quantitat i qualitat, podrien obtenir amb menys costos i ser millor aprofitats pel teixit productiu.

M’agradaria disposar de l’estudi complet. Sense disposar de totes les dades, pel que conec, crec que es tracta d’un estudi molt valuós i les propostes encertades. Seria interessant que se’l llegís el ministre Wert i després anés a comprar cendra per posar-se-la al cap.

Per aconseguir les millores els autors assenyalen dotze actuacions que la universitat espanyola hauria de portar a terme, per tal de reduir les debilitats i mancances que pateix i aprofitar les oportunitats que el desenvolupament de la societat del coneixement ofereix.

1.- Autonomia i responsabilitat

• La solució als problemes de la Universitat requereix més autonomia i millor encarrilada. És un sector fortament regulat i finançat públicament en la seva major part, però gestionat internament de manera poc sensible a les demandes de la societat.
• Hauria d’haver una nova regulació que afavorís la flexibilitat, la competitivitat entre institucions espanyoles i internacionals, l’estratificació derivada de la qualitat dels resultats i la mobilitat del professorat i els estudiants.
• El marc normatiu ha de promoure una governança i una gestió professionals i eficaços, així com la informació pública sobre els resultats que faci la Universitat més transparent i faciliti una rendició de comptes exigent. El govern de les universitats ha d’estar al servei de la societat i en mans de professionals competents.

2.- Especialització i estratificació de les institucions

• La complexitat d’un sistema universitari desenvolupat exigeix combinacions d’activitats docents i investigadores diferents. L’homogeneïtat resulta perjudicial per a l’ús eficient dels recursos i per impulsar la qualitat. La Universitat espanyola sortiria reforçada si es distingís entre institucions especialitzades en la docència de grau, la formació de postgrau i la recerca, i la transferència tecnològica.

3.- Excel·lència internacional

• L’especialització de les universitats ha de conduir a que les que tinguin capacitat efectiva de ser presents a la competència internacional més exigent disposin del reconeixement i els recursos per fer-ho, concentrant-se en la formació de postgrau i la recerca de major impacte.

4.- Internacionalització

• El repte de la internacionalització no incumbeix només a les universitats globals sinó a totes i en tots els seus camps d’actuació. L’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) i l’Espai Europeu de Recerca (EER) s’han de convertir en referències obligades de les estratègies de les universitats per atreure estudiants i investigadors i promoure la mobilitat d’alumnes i professors. Tots els instruments de govern i finançament de les universitats han de contemplar la dimensió internacional.

5.- Especialització del professorat

• La tesi que tot el professorat estable realitza activitats docents i recerca regularment no respon a la realitat i ha de ser revisada. Les universitats han de poder contractar professorat per realitzar diferents proporcions de docència i recerca en funció de la veritable combinació d’activitats dels seus departaments. La garantia de la qualitat dels professionals i la seva promoció s’ha de plantejar amb els criteris adequats a cada especialització i atenent els resultats.

6.- Avaluació de processos i resultats

• El retiment de comptes requereix procediments adequats d’avaluació de processos i resultats. Les mancances de criteris i instruments per avaluar les activitats docents són molt àmplies. Donada la importància decisiva de les mateixes aquestes mancances han de ser corregides perquè sense aquests suports instrumentals l’activitat formativa no pot ser adequadament gestionada.

7.- Sistemes d’informació

• El govern i la direcció de les universitats, l’avaluació de les mateixes i la rendició de comptes requereixen sistemes d’informació idonis, molt més desenvolupats que els actuals i basats en indicadors adequats i dades fiables i actualitzades.

8.- Sistemes de finançament

• Per impulsar els canvis, el paper més important de les administracions públiques és definir amb ambició els sistemes de finançament. El seu paper és que les universitats treballin amb horitzons temporals adequats i responguin a incentius potents que les orientin cap a l’eficiència i als resultats docents, de recerca i transferència, en funció de la seva especialització.

9.- Incentius a l’ocupació estable

• El rendiment del capital humà dels universitaris depèn que aconsegueixin una ocupació estable i ajustat a la seva preparació i que exerceixin activitats productives. Cal promoure programes d’accés a l’ocupació i d’ocupació estable dels joves universitaris. Si no, les actuals taxes d’atur dels acabats de titular mantindran aturat el procés d’inserció dels joves que han acabat els seus estudis en arribar la crisi i el capital humà es depreciarà.

10.- Incentius a la recerca aplicada i la transferència

• El paper de la universitat en la transformació del teixit productiu passa per reforçar una de les seves debilitats: les activitats de recerca aplicada i la transferència tecnològica. Sense un sistema potent d’incentius econòmics i professionals adequats, aquest impuls no es produirà. És imprescindible dotar fons amb aquesta finalitat i comptar amb les empreses per definir els objectius i els indicadors adequats de qualitat i impacte dels resultats en aquest terreny.

11.- Formació contínua

• La formació contínua és clau per a l’ajustament de l’educació inicial dels titulats i les demandes de les empreses en un món que canvia ràpidament. Cal impulsar decididament la col·laboració entre universitat i empresa en aquest àmbit perquè ofereix moltes oportunitats de millora de l’eficiència dels processos de formació inicials.

12.- Emprenedoria

• La millora de la formació dels emprenedors és clau per a l’aprofitament del capital humà i la intensificació tecnològica de les empreses. Impulsar el canvi del teixit empresarial en aquesta direcció requereix promoure la cultura emprenedora a les universitats i oferir una segona oportunitat de formació superior als empresaris que no la van tenir. El desenvolupament de programes en ambdues direccions hauria de ser impulsat mitjançant la col·laboració entre les empreses i les universitats.

Aquestes eren les propostes però aquí hi ha algunes de les conclusions:

A Espanya no sobren alumnes ni titulats universitaris, les universitats no tenen un problema de mida ni són massa, no tots els professors són investigadors i no tots els titulats són ‘mileuristes’ ni ho són tota la vida, segons l’estudi ‘Universitat, universitaris i productivitat a Espanya

La permanència d’estudis amb escassa demanda – el 29% dels títols tenen menys de 40 alumnes de nou ingrés -, el baix rendiment de l’acadèmic d’una part de l’alumnat i el pagament a tot el professorat estable per investigar, tot i que menys de la meitat acredita resultats, són, però, les principals ineficiències de la universitat espanyola.

La investigació posa en evidència els preocupants desajustos deguts als excessos d’oferta o de demanda permanents d’algunes titulacions, com passa amb el grau de Medicina i assenyala que tampoc es justifiquen els excessos permanents d’oferta en algunes titulacions d’humanitats o Ciències Experimentals en bastants universitats. Per això, els autors de l’estudi afirmen que hi ha capacitat d’oferir serveis no aprofitada, a causa, en part, a la rigidesa i lentitud de les universitats a l’hora d’adaptar i redistribuir recursos.

Quant a la recerca, en el sistema universitari espanyol, l’estudi indica que només una minoria del professorat acredita resultats amb regularitat i que fins a 2009 un de cada cinc docents tenia reconeguts tots els trams de recerca. D’aquesta manera, els autors afirmen que la major part del professorat no arriba a aquest reconeixement per la seva activitat investigadora, ni respon als incentius professionals i econòmics que ell mateix ofereix. El 69,5 % dels catedràtics i el 40,6 % dels professors titulars fan recerca.

També s’adverteix en aquest estudi d’importants errors en la selecció del professorat universitari i en el control de rendiment dins dels centres, derivats de la falta de mobilitat d’aquests professionals, de l’escassa competència efectiva o de pobres trajectòries investigadores dels contractats. Per això, planteja una revisió dels criteris de selecció i avaluació, adequar-los al perfil docent o investigador i aplicar atenent els resultats.

A Espanya, un grup de 18 universitats públiques, en les que estudia el 36 % de l’alumnat, porta a terme més de la meitat de la producció científica. Així mateix, en l’altre extrem, hi ha un altre grup de 18 centres, que formen un altre terç d’alumnes, que produeixen un 20 % del total de treballs publicats. Aquest patró es repeteix en Estat Units i a la resta d’Europa, però en el cas espanyol la concentració investigadora és menor, igual que l’especialització de les universitats.

Per això, els autors d’aquesta treball proposen l’especialització en docència, recerca i transferència tecnològica i incentivar una convincent avaluació de la qualitat del personal, unitats i institucions de cara a l’assignació de recursos.

Encara que el 75 % de la producció científica espanyola es realitza a les universitats, en canvi representen el 13,1 % de les patents el que demostra, segons el parer dels responsables d’aquesta investigació, que una de les majors debilitats de la universitat es troba en les activitats de recerca aplicada a la transferència tecnològica. Aquesta circumstància limita les seves possibilitats de contribuir al teixit productiu, afegeixen.

Posseir una diplomatura en lloc d’estudis primaris augmenta la probabilitat de ser actiu en 21,8 punts percentuals, i aquest increment s’eleva fins al 25,2 % en les llicenciatures, segons aquest estudi, que també revela que els estudis superiors també impulsen amb força la probabilitat d’estar ocupat, tot i la crisi. A més, subratlla que el major nivell educatiu permet accedir amb més facilitat a un contracte indefinit i que la prima salarial associada a una titulació superior és important, però triga bastant a manifestar plenament.

Entre les conclusions de l’informe destaca la necessitat de crear incentius a l’ocupació estable dels titulats, ajustant la seva preparació a les activitats productives que puguin exercir. Si no, adverteixen els autors, les actuals taxes d’atur dels acabats de titular “mantindran aturat el procés d’inserció dels joves que han acabat els seus estudis en plena crisi i el capital humà es depreciarà.

El retiment de comptes, el canvi en els sistemes de finançament de les universitats orientats cap a l’eficiència i els resultats, una major especialització del professorat, internacionalització i formació contínua, així com la millora de la formació d’emprenedors són algunes de les principals propostes per la millora del sistema universitari espanyol.