Enric I. Canela
Abans he comentat la trobada d’aquest matí #somrecerca. No he entrar en dades, però ens han donat un document sobre el que el director general de Recerca, Pep Martorell, ha fet alguns apunts. Crec que el document és prou interessant com per a què estigui a l’abast de tothom. Naturalment hi és, però no sempre ho sabem.
El document és Nous reptes i mesures del model català de recerca. Sempre va bé donar una llegida a aquests documents.
Interessant document. La universitat hi surt poc, de fet no fica ni els recursos destinats als grups de recerca consolidats. La recerca universitària anirà desapareixent, i ho trobo força normal. Només quedaran el grups teòrics. Els experimentals (i/o tecnològics) no tenen cabuda a les universitats. La gestio de projectes (timeshets, amortització equips que costen centenars de milers d’euros, reunions (cada 6 mesos), etc) porta mes feina que el propi desenvolupament del projecte. Només cal observar el frenesí existent a la FBG o al CTT i comparar-ho amb la calma monacal que hi ha als departaments universitaris. És l’evolució.
Com a universitat no. No diferencia, en diners captats, projectes, etc sí. Els SGR en diners estan a dins del pressupost. NO crec que la cosa vagi per aquí. El que passa és que la universitat ha de tenir altres eines. Jo espero que la recerca universitària augmenti.
Totalment d’acord amb el comentari del “professor”. La universitat hi surt poc. Es ratifica el model dual de polítiques de recerca que va endegar Mas-Colell i que l’Informe de l’OCDE sobre el sistema d’RDI català va posar en qüestió en tant que un (el suport a centres, 100 M€ anuals) ha anat en decriment de l’altra (el suport-impuls a la recerca a les universitats). A més, el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació (que veig que es segueix esmentant) emfasitzava l’impuls a la recerca en les universitats com a peça clau. Una universitat o és investigadora o no pot acomplir adequadament les seves missions. En resum, el meu parer és que per qüestions econòmiques (un país espoliat econòmicament i en temps de crisi) i per model de sistema de coneixement i innovació, no es pot permetre mantenir aquesta dualitat de centres de recerca i universitats (de recerca!) on juguen amb recursos i cartes diferents. Cal una estratègia unificada que no posi en perill lo bo aconseguit i que sobre tot, impulsi la univesitat-investigadora.
Jordi,
El document en si no és indicatiu de res d’això. És cert, però, que el recursos dedicats als centres no van a la universitat. De tortes formes, pel que he escoltat, es vol equilibrar. No en tinc cap dada.
Jordi, totalment d’acord amb tu. I insisteixo, la recerca a la universitat té els dies comptats (almenys pel que fa als àmbits tecnològics, aplicats). El personal tècnic necessari per mantenir instal.lacions costa molt de mantenir a les universitats, i ja no menciono les despeses no eligibles o la reparacio d’equips.