Enric I. Canela
Una cosa que ha quedat clara és que el ministre d’Educació, Cultura i Esport és un home que genera consens en l’opinió pública. Només cal llegir els dos editorials que ahir publicaven La Vanguardia i El Punt Avui. S’ho ha guanyat a pols.
Deia José Antich en un editorial a La Vanguardia. La plantada de la totalitat dels rectors espanyols al ministre d’Educació, Cultura i Esports, José Ignacio Wert, dimecres passat, lluny d’haver provocat una reflexió en el departament sobre els motius pels quals havia passat, ha desembocat en una desmesurada crítica als màxims responsables universitaris per la seva actuació. No deixa de ser curiós que qui suposadament va entrar en el Govern pel seu tarannà conciliador hagi provocat a les primeres de canvi una explosió incontrolada en la seva relació amb els rectors, d’ideologia absolutament dispar. Pensar que entre els 75 representants de les universitats públiques i privades que hi ha a Espanya tots són afins als partits de l’oposició és d’un gran simplisme i suposa amagar el cap sota l’ala. Tant és així, que mai abans s’havia produït una situació similar en què els rectors deixessin plantat al ministre, i això que en les més de tres dècades de democràcia espanyola ha hagut ministres d’infaust record i, òbviament, de les dues grans ideologies que s’alternen en el poder. Caldrà confiar que Wert accepti debatre sobre les retallades amb qui, en última instància, han de aplicar-los, com s’ha fet en comunitats autònomes pioneres en mesures d’aquesta naturalesa. El prepotent ministre podria preguntar-los sobre la dificultat intrínseca que suposa un diàleg on la premissa inicial i irrenunciable és rebaixar els recursos. I algun conseller autonòmic d’Educació podria explicar-li que el contacte necessari i permanent entre l’Administració i els responsables universitaris no només no s’ha trencat, sinó que es manté obert des de la lògica discrepància i des del consens de vegades.
Per altra banda, El Punt Avui, també ahir, escrivia un editorial dient: El ministre José Ignacio Wert ha demostrat, en els pocs mesos que fa que ocupa el càrrec, una incompetència absoluta en l’exercici d’una responsabilitat com la de ministre d’Educació i Cultura. En primer lloc, el senyor Wert és, literalment, un maleducat que tracta sense el respecte degut un col·lectiu com el dels rectors d’universitat, que en qualsevol país normal simbolitzen la punta de llança de la potència formativa i intel·lectual. En segon lloc, algunes manifestacions de les últimes setmanes referents a l’accés a la universitat i als estudis en general, demostren una falta de delicadesa que voreja la insensibilitat. En tercer lloc, el senyor ministre amenaça amb un assumpte tan sensible com són les beques, i per postres en traspassa el mort del finançament a les mateixes comunitats que l’Estat colla per altres bandes. Són uns quants motius, però n’hi ha més.
Tot aquest cúmul de mala pràctica té l’origen en una concepció prepotent i arrogant de l’exercici del poder. José Ignacio Wert pertany, segons es desprèn de la seva actuació fins ara, a aquella categoria de polítics que es pensen que una majoria absoluta parlamentària atorga carta blanca a aquell govern que en surt. Les majories absolutes no donen dret a tirar pel dret sense tractar amb les parts afectades, implicades o interessades, en els diferents àmbits de l’acció de govern. Però el ministre d’Educació s’ha envalentit fins al punt de redactar un programa d’educació per a la ciutadania, tot i l’esmena acceptada a última hora, com si elaborés un autèntic catecisme del bon espanyol. No estaria malament que abans de donar lliçons, aquest governant repassés les beceroles del respecte.