Compte amb la universitat

Enric I. Canela

El que està passant a la universitat per culpa de la crisi econòmica i, especialment, el que està fent el govern espanyol a través del gran diplomàtic que ocupa la cartera responsable, José Ignacio Wert, té poc de positiu, però alguna cosa sí. Ha posat sobre la taula que són i què i a qui representen els rectors.

Ahir llegia un altre article al diari El Punt Avui, el signava el conegut escriptor Ramon Solsona. El títol és El rectors ja no són magnífics:

Als rectors d’universitat no se’ls tracta de magnífics perquè siguin formidables, sinó per tradició. En el passat, es tractava de magnífic senyor o de vostra magnificència un príncep o una personalitat d’alt rang, fins que la paraula va quedar reservada exclusivament als rectors d’universitat. A l’Edat Mitjana es va estendre per Europa la paraula rector (‘qui regeix’) per designar la màxima autoritat universitària juntament amb el tractament de magnífic. En alguns països, com França, el recteur magnifique ha estat substituït per un simple président d’université. Nosaltres conservem el magnífic, com a Itàlia, Portugal, Alemanya i, de manera parcial, a d’altres països europeus i anglosaxons.

Dels oripells i les pomposes cerimònies universitàries d’antany, en queden avui unes poques traces. Mantenir el tractament de Magnífic Rector, Magnífica Rectora és una romanalla, una tradició que no està renyida amb l’igualitarisme actual. El tractament es manté, sí, però no el tracte. Als rectors d’universitat se’l tracta del qualsevol manera. Els rectors representen institucions importantíssimes, encarnen el present i el futur de la ciència, però no hi fa res, se’ls tracta com a mindundis.

Vaig passar vergonya quan vaig veure que els rectors abandonaven en bloc la Conferència de Rectors d’Universitats Espanyoles perquè el ministre d’Educació no els escolta ni els vol escoltar. I encara em va avergonyir més sentir dir al ministre que els rectors no són conscients dels problemes del país. Doncs miri, excel·lentíssim senyor Wert, deu haver-hi rectors bons i dolents, de dretes i d’esquerres, però no n’hi ha cap de ruc. Tots saben que un dels problemes més greus del país és vostè, que humilia les universitats a cops de decrets i que maltracta els seus òrgans de govern com no s’havia vist mai. Més que un problema, tenir un ministre d’Educació sense educació és una gran desgràcia.

D’un altre to, molt més polític i carregat amb un fort caràcter ideològic, no endebades ho escriu qui va ser secretari d’Estat d’Universitats i Recerca amb la ministra Mercedes Cabrera, en la segona part del primer govern de Rodríguez Zapatero, Miguel Ángel Quintanilla, també es refereix al tema. Reino de España: la dignidad de los rectores:

Espanya és l’únic país de la Unió Europea en què governa la dreta més extrema. Però aquesta peculiaritat del nostre sistema polític és difícil de detectar a primera vista. En altres països la ultradreta es caracteritza per les seves males maneres. Aquí molts dels nostres líders conservadors es caracteritzen per la seva desimboltura. Jo crec que aquesta és la clau per entendre al ministre d’educació, en altre temps amable tertulià de les ones, convertit avui en graciós fustigador de mestres, professors i rectors universitaris.

El que està passant al Ministeri que ocupa Wert és d’antologia. En poc temps ell solet ha fet que tot Espanya es posi per fi d’acord en alguna cosa: tots volem preservar i defensar l’escola pública, tots volem mantenir la igualtat d’oportunitats per a l’accés a l’educació i tots volem preservar el nostre sistema universitari. La ciutadania la arribat a una convicció: si Wert l’ataca, és cosa bona.

Han fet bé els rectors en negar-se a seure a la taula del Consell d’Universitats per a rebre instruccions del cap. La Constitució Espanyola (article 27) garanteix l’autonomia universitària i un dels òrgans a través dels quals s’exerceix aquesta autonomia és el Consell d’Universitats, en què participen els rectors, no per ser funcionaris de l’Estat, sinó per ser dipositaris constitucionals d’aquesta autonomia. No discutirem ara els motius que tenia el Govern de Rajoy per apujar les taxes universitàries. El que és evident és que no tenia cap motiu per fer-ho com ho ha fet. Des de 1983, quan es va aprovar la LOU (Llei Orgànica d’Universitats) els governs de tot signe i orientació política han anat revisant any rere any els costos de les matrícules universitàries i ho han fet sempre dialogant amb els rectors i consellers de les comunitats autònomes i aconseguint consensos pràcticament unànimes.

Què ha passat ara perquè es trenqui aquesta línia de diàleg, col·laboració i respecte a l’autonomia universitària? Hi ha diverses hipòtesis. Una, que Wert no s’ha assabentat encara en quina butaca ministerial està assegut. Dos, que els rectors constitueixen una secta judeo maçònica que vol la ruïna d’aquest país. I tres, que els bàrbars s’han fet amos del govern, o almenys del Ministeri d’Educació, i ho estan fent servir com a plataforma per reiniciar la croada.