Una anàlisi sobre els preus públics universitaris

Enric I. Canela

Avui, en roda de premsa, s’ha fet públic un estudi: Quant paga l’estudiant? Preus i taxes de matrícula universitària a Catalunya, a Espanya i al món, elaborat per l’Observatori del Sistema Universitari que estudia l’evolució dels preus de la universitat pública a Catalunya i els compara amb els de la resta del món

El rector de la UB, Dídac Ramírez, l’ha presentat avui dimecres i hi han assistit els professors Jorge Calero i Agustí Colom, de la UB; Joan Benach, de la UPF, i Vera Sacristán, coordinadora de l’informe i professora de la UPC.

Estic content d’aquesta publicació i impacte perquè posa de manifest un fet que vinc denunciant fa temps: la necessitat de publicar dades objectives sobre els costos universitaris i l’impacte de les matrícules en el finançament universitari. No entro en la valoració política, m’agradaria molt més primer debatre conceptes i després discutiríem com s’han de distribuir els recursos públics dedicats a l’educació superior i quin és el sistema més equitatiu, model hi ha diversos fruits de cultures i comportaments socials diferents. La publicació és rigorosa quant a l’anàlisi del que passa a Catalunya i, en general, a l’Estat espanyol, i com és lògic, fa apreciacions relativament correctes sobre possibles dades de cost i percentatges que pagarien els estudiants d’aquest cost. Els costos sempre depenen de quines imputacions fas a cada activitat dels diferents elements que els componen.

A mi això sense dades auditades de les universitats no em val gaire, però aquestes dades hi són. La discussió sobre el tema, en el context espanyol, és clara, el decret espanyol parla de costos del servei (ensenyament concret), cosa que pocs saben i que de fer-se bé, pot conduir a absurdes i abismals diferències entre ensenyaments i universitats. El Govern defensa que paguin un percentatge relacionat amb el cost global d ela universitat, exclosos els projectes de recerca. Això és molt més fàcil i si s’equilibressin les matrícules dels estudiants, independentment de l’ensenyament concret, molt més just. Naturalment l’acceptació dependria del percentatge final.

L’estudi, doncs, té aquestes virtuts i, sobretot, l’oportunitat. Ajuda a un debat. Malauradament les universitats i els governs no estan aportant prou dades objectives i això fa que el debat estigui esbiaixat. A mi em manca això, segurament perquè jo estic esbiaixat en aquest aspecte, m’agraden les dades.

Dit tot això, crec que l’informe de l’Observatori no analitza prou els sistemes europeus. El 22 d’abril vaig escriure Els preus de les matrícules són dels més elevats d’Europa on detallava, aproximadament, els diferents preus que es paguen a un munt de països. Les dades, recents, posen de manifest un rànquing en el que els que més paguen són Anglaterra, Estònia, Països Baixos, Itàlia, Catalunya, Portugal, etc. Ho podeu mirar. Per exemple, discrepo de l’estudi presentat en alguns punts. Per exemple, els nadius de les nacions britàniques no paguen igual. Un escocès paga menys que un català, res. O a Irlanda tampoc hi paguen. Hi paguen els estrangers, els anglesos, per exemple, paguen a Escòcia.

Òbviament el meu petit article no és exhaustiu perquè no m’hi dedico i per tant manquen coses i potser he comès alguna errada.

Aclarit això, dir que si s’augmentessin els preus el màxim que marca el Reial Decret espanyol, Catalunya podia quedar per sobre dels Països Baixos amb un sistema de beques molt deficient.

Destaco que el rector de la UB ha destacat que no invertir en educació superior i voler carregar tot l’increment d’ingressos als estudiants és un dels errors més greus que pot cometre un país. I ha afegit que, el curs 2012-2013, es produirà a tot l’Estat espanyol un canvi substancial en la determinació dels preus a les matriculacions, segons el Reial decret llei 14/2012, aprovat el 20 d’abril i convalidat sense debat. Segons ha assenyalat el rector de la UB, aquest canvi permet diferències de preu de fins al 66 %, suposant uns costos comuns de prestació del servei. El problema radica en el fet que no s’ha determinat la manera com s’han de calcular aquests costos i la mesura és ambigua i difícil d’aplicar sobre un model de costos no definit. Tota la raó.