Enric I. Canela
Que les coses no van bé és un fet, que resistim com podem també, però malgrat això la política, la mala política, està destruint el futur. Les retallades ens afecten, tindrem menys diners, fins i tot ens retallen el sou, patim i patirem, però el que més es ressentirà és el futur, perquè si darrere nostre no queda res caldrà vint anys per tornar on érem.
En aquesta línia llegia un article publicat per Àlex Aguilar, company de facultat La investigación, ¿un lujo en tiempos de crisis? Reprodueixo un paràgraf. Ja llegireu l’article sense a través de l’enllaç.
Però als diners cal afegir polítiques adequades i apostar sense complexos per l’excel·lència. Alguns passos s’han donat en aquesta direcció, però cal interrompre inèrcies poderoses que ancoren el sistema en velles maneres de fer. En un escenari de retallades pressupostàries, diverses universitats han començat a reduir el seu personal investigador i, les que encara no ho han fet, aviat es veuran forçades a seguir aquest camí. En aquest context cal subratllar que la ciència a Espanya la porten a terme plantilles tan envellides que gairebé la meitat dels seus membres es jubilaran en els propers 10 anys. El recanvi són els investigadors joves que avui estan realitzant postdoctorats o que sobreviuen amb contractes precaris. Són un tresor, però també són la baula més feble de la cadena. Quan un rector atribolat pels balanços decideix emprar les tisores, allà és on li resulta més fàcil tallar, com ja hem vist passar en algunes universitats. La conseqüència immediata és l’abandonament o la fuga de cervells. Si aquest camí es generalitza, la ciència espanyola podria entrar en pocs anys en una crisi sense precedents al desproveir del necessari recanvi. Una política sensata de la ciència hauria d’augmentar les exigències als seus investigadors, fomentar les jubilacions anticipades dels menys productius i posar en marxa sistemes d’incorporació de nou personal exigint estrictes criteris d’excel·lència.