Enric I. Canela
Ja tenim la sentència. Ja sabem com queden les coses. Cap sorpresa al que ja havien avançats els mitjans (veure A punt de saber definitivament que pagaran els estudiants universitaris), per tant no ho repetiré.
Si, però, que vull assenyalar que una quarta part del que s’ingressi amb aquest increment de taxes anirà destinat a beques. Això permetrà, juntament amb el que aporta el ministeri, que aquest curs no augmenta la dotació per a ajuts, que un 15% dels estudiants no hagin de pagar res per matricular-se. Antoni Castellà ha justificat l’augment de les taxes per poder mantenir la qualitat en un moment de crisi econòmica.
La meva petita reflexió és que em desagrada profundament aquesta situació. Jo no sóc fanàtic de cap model. Prefereixo el model nòrdic, on no cal pagar per anar a la universitat, però no el posaria aquí sense una exigència molt elevada. Aquí manca molt més sentit de la responsabilitat. Em sap greu però és així. Un model de matrícula elevada l’acceptaria amb beques que cobrissin la matrícula i el cost d’oportunitat. La meva ja llarga experiència docent i les meves converses amb els estudiants a final de curs, parlo amb tots, m’han fet ser molt conscient de la quantitat d’estudiants que treballen per poder tenir un mínim de diners o per ajudar a la família. Aquests estudiants no tenen els rendiments que el seu cap mereixeria. No acaben tan ben formats i això és responsabilitat d’una administració que no valora el talent. Això a mi em sap greu més encara quan escolto el que voldrien aquest joves que acaben.
També entenc perfectament el que diu Toni Castellà, però m’entristeix la situació. M’agrada, però, que Mas-Colell, Toni Castellà i els seus col·laboradors hagin tingut la sensibilitat, cosa que no dubtava, de trobar una solució intel·ligent per garantir que ningú que s’ho mereixi quedi fora de la universitat per culpa d’aquesta maleïda crisi. Manquen beques, però, però manquen diners i tenim un estat espoliador.
M’ha alegrat escoltar avui al Cafè de la República al meu rector, Dídac Ramírez, responent les preguntes que sobre aquest tema li feia Joan Barril. Les seves opinions i les meves coincideixen absolutament. Ell, des del primer moment ha defensat que ningú quedés fora de la universitat per motius econòmics. També comprèn que estem en una situació excepcional i que no seria correcte carregar contra un Govern que ho està passant malament. Encara m’alegra més que no s’amagui i mantingui les seves opinions en públic respectant tothom. No és gens fàcil quan se li demana que agafi una pancarta i surti al carrer.
Som gats vells, més vells que gats, i no podem renunciar a defensar el que ha estat una part central de la nostra vida, però cal saber el que pot fer cadascú en cada moment.
Jo ho trobo injust en l’aspecte que si tots són majors d’edat 18+ s’ha de mirar els ingressos personals no els familiars i en aquests cas els que estudien i treballen a la vegada en tindrien més i serien els que haurien de pagar més.
Estem parlant de majors d’edat la família no està obligada ni a pagar-te el menjar.
Bon dia, Enric,
Ja està bé que ningú es quedi al marge. El concepte, però no m’acaba de convèncer: són els estudiants universitaris de rendes altes qui han de finançar els de rendes baixes, o ha de ser el conjunt de la societat amb els impostos de tots? A mi em sembla que és això segon, el que pertoca.
El segon dubte és si seran els de rendes altes els qui pagaran aquestes beques, o serà la ja prou espremuda classe mitjana, especialment l’assalariada, qui ho suportarà, en un país campió en frau fiscal. Encara veurem com els fills dels funcionaris de nivell mitjà-alt els paguen la matrícula als fills dels dentistes, propietaris de tallers mecànics, de bars… i si no, al temps!
Salut!
Joan,
Fins els 25 anys els fills i els pares poden formar unitat fiscal. Si estudien i no estan emancipats va així. De totes formes, tens raó en el fet que una petita activitat pot fer perdre el descompte, sempre que estigui assegurat i no siguin activitats esporàdiques no declarades, moltes.
I sí, legalment. Hi ha sentències que obliguen als pares si els fills estudien malgrat tinguin 25 anys. Concretament a passar pensió.
Estanis,
Jo, com suposo has deduït, hi coincideixo amb el que dius. El problema és que la gratuïtat aquí vol dir no fer res per a molta part de la població.
Efectivament, el segon aspecte és clau. Estic amb tu, els rics no pagaran si no tenen ingressos registrats IRPF.
No és el meu model.