Un reflexió al voltant de les properes eleccions a la UB

Enric I. Canela

Dissabte el suplement L’Econòmic del diari El Punt Avui publicava un article titulat La UB afronta uns comicis crucials, diu que el nou rector haurà d’encarar el procés de reforma i reordenació del mapa universitari. Fa alguna reflexió al respecte.

Comenta el recent cessament de dos vicerectors que va fer el rector fa uns dies (no ho comento perquè ja ho vaig fer en el seu moment a Canvis a l’equip rectoral de la UB, i no vull afegir-hi res més).

Sí que comento un aspecte, les referències a un equip fort i a la unitat. Jo he viscut moltes eleccions, tant a la UB com al Parlament de Catalunya. Sempre s’ha parlat, a la UB i al sector independentista de l’arc polític català, d’unitat.

La teoria sempre ha estat molt bé: unitat, ser forts, etc. El resultat el mateix. Ningú no vol cedir el protagonisme. Jo estic a favor de la fortalesa i la unitat, però rares vegades he vist que aquesta unitat es faci al voltant de qui regeix la institució.

Per altra banda, la meva filosofia és que a la universitat no hi ha partits, el dia que s’escull un rector, és el rector de tots i cal estar al seu costat. No és un parlament on els partits fan el seu joc polític.

Certament, la UB, com tot el sistema universitari, català i de més enllà, està passant per una profunda crisi, l’econòmica. Si hem de fer una valoració de la situació de la UB respecte a les universitats grans que ens acompanyen a Catalunya, jo diria que els problemes econòmics i socials els ha afrontat molt millor la UB. Només cal seguir la premsa dels darrers dos anys. Si parlem de protagonisme o lideratge, no m’agrada massa, no podem dir que la UB n’hagi tingut menys.

Qui pren les decisions a la UB? Bé, qui conegui com funciona sabrà que totes les decisions importants, absolutament totes, populars i impopulars, acadèmiques o econòmiques, de la UB i del Grup UB, en darrera instància les pren el rector. No crec que manqui lideratge, ni dins ni fora, això sí, sense soroll innecessari.

Accepto com a normal, que qui dirigeix un país o una institució en moment de crisi econòmica, on la feina és poder pagar les nòmines, acabi rebent crítiques. Els diners els ha de donar qui no els té. I tal com estan, no li queda ni la solució d’assaltar un banc perquè no trobaria més que teranyines. Només li queden dos camins: un és dimitir, el segon és, responsablement, seguir al peu del canó, procurant que s’acompleixin, de la millor manera possible, els objectius de la institució.

Jo fa temps que dic el mateix, seré conservador, però sóc enemic dels canvis a la universitat en temps de turbulències, especialment quan sé ningú podrà canviar l’entorn. En política podem tenir objectius netament diferents: uns volem la independència i una altres la pertinença a l’Estat espanyol. Lògic que ens dividim. A la universitat, em sembla que tots volem el mateix i que cal que anem units, criticant, quan calgui, el que no veiem bé, però sempre en positiu. L’experiència és un grau.