Enric I. Canela
A El Periódico Dídac Ramírez, rector de la UB i candidat a la reelecció, publica avui l’article La crisi no és el que sembla. Necessitem que els partits ens expliquin el món i ens proposin camins d’organització. El títol d’aquet post és una frase de l’article.
Es tracta d’un article político-universitari que mostra el pensament de Dídac Ramírez. Agafo una part de clara referència a la universitat.
Vull recordar el símil que utilitzo de la universitat com un tren que travessa els paisatges dels temps històrics i de les geografies actuals. És en aquest sentit que les universitats, els estudis superiors, han de ser una prioritat social, política i econòmica. Xarxes com la LERU (Lliga Europea d’Universitats d’Investigació) poden ser una de les veus crítiques qualificades per qüestionar el funcionament europeu de presa de decisions, que les allunya de les persones que es veuen (molt negativament) afectades per les seves conseqüències. La Universitat de Barcelona és l’única representant espanyola en aquest fòrum.
Si parlem de la universitat com un tren, pensem que el programa Erasmus, per exemple, facilita l’establiment d’estacions que ens permeten intercanviar alumnes, experiències i vides professionals. Aquest és el llenguatge de l’educació superior: internacionalització, coneixement, integració social, participació, compromís amb un món millor. Per això visc les amenaces de retallades a les beques Erasmus des d’Europa i des del Govern espanyol, o la recent reducció de gairebé un 20% dels fons i del nombre de beques i contractes predoctorals de Formació del Professorat Universitari (FPU), com un greu risc per al nostre futur i un tràgic exemple de decisions que es prenen molt lluny. Hem de ser conscients que la qualitat democràtica trontolla en el nostre entorn. El debat sobre la nostra autonomia o els resultats electorals no poden deixar de banda que moltes de les decisions que ens afecten es prenen molt lluny, algunes ni tan sols sabem d’on vénen, ni ningú les sap explicar. La nostra dependència econòmica, el desequilibri del nostre endeutament, condiciona les decisions en les polítiques públiques i ens fa patir les càrregues i els riscos de mesures tecnocràtiques. La mateixa crisi econòmica configura una conjuntura política que sembla justificar-ho tot.