Enric I. Canela
Fa pocs dies el diari El País publicava un article que titulava Faltan científicos en Europa.
L’article exposa que els estudiants europeus opten per carreres com Periodisme o Dret, mentre el mercat laboral demana cada vegada més un altre tipus de professions i que les Ciències, que són vistes amb recel per una bona part dels joves, són crucials per a l’economia. Cada vegada menys proporció d’estudiants de ciències i enginyeries i més d’altres branques.
Destaco que l’article diu que les projeccions de la principal organització empresarial europea, Business Europe, mostren per a l’estat espanyol una demanda no satisfeta de gairebé 42.000 professionals amb perfil tecnològic per a l’any 2015.
Les deficiències no estan a la universitat, òbviament, perquè l’elecció és prèvia. Sembla que el que caldria és fomentar l’interès per les ciències i la tecnologia des de l’ensenyament primari. Cal preguntar-se si el professorat de primària i secundària té aquest amor per les ciències i les tecnologies o si la seva formació és l’adequada. Si no és així, la culpa no és seva, probablement aquí si que la universitat té culpa. També les normes. Una professora de la UB de Matemàtiques em deia fa uns dies que tenim un problema. Molts professors de Matemàtiques no són matemàtics. Jo no en sé d’això, i em puc equivocar, però em sembla que un professor de matemàtiques de secundària ha de ser matemàtic i a més tenir qualitats per ensenyar-les. Dues coses, que com en altres camps, no passa sempre.
Si jo tingués la capacitat de canviar les coses pronunciant unes paraules màgiques, faria que en la formació de mestres i en el màster de formació del professorat, les matèries propedèutiques, entre les que estan les ciències i les matemàtiques, s’haguessin de dominar perfectament. Igualment, no hauria de ser mestre qui no té capacitat per transmetre amor per la matèria. Ja sé que això que dic no és fàcil i l’absolut és impossible, però si ens ho poséssim com a objectiu, els resultats serien espectaculars.
La formació actual és dolent o, potser, inadequada. Pot ser què els estudiants que la majoria d’estudiants que accedeixen a la carrera d’Administració i Direcció d’Empreses no sàpiguen com calcular quan hauríem de pagar per un objecte que té un preu de 218 euros si ens fan un 7% de descompte? He dit la majoria i sembla que això és així. De qui és la culpa? Naturalment els estudiants no són rucs. I afegeixo, els mestres i professors tampoc. Tampoc ho són els meus companys formadors de mestres i professors.
Quan això passa, els mitjans i els objectius no són els adequats en l’educació. I això és anterior a les retallades i a l’arribada del ministre Wert. És un problema social que hem de solucionar amb urgència.
Curiosament, on menys problema hi ha amb les vocacions científiques és Finlàndia, líder en educació segons l’Informe PISA. Malgrat això el nombre de titulats en els àmbits científic i tecnològic és inferior al que caldria. Naturalment, difícilment Europa liderarà l’economia competitiva i dels coneixement. Àsia, especialment, ens passarà al davant en molt poc temps.
Jo una cosa que no he entès mai és perque sempre ens queixem de que no hi ha prous enginyers, científics, etc. i no fem res. Si realment es vol solucionar el problema es podria incentivar aquests estudis mitjançant la política de matrícules (posats a subvencionar una part del cost dels estudis universitaris, subvencionem més els ensenyaments dels quals necessitem gent formada i menys els que tenim excedents). Una altra política possible és la de beques, donant beques específiques per a cursar ensenyaments que es considerin prioritaris.
Per la resta, totalment d’acord en que el problema ve de molt més avall i que s’hauria d’incidir en les escoles a prestigiar i promocionar carreres científiques.
Pere,
Els britànics em sembla que han fet alguna cosa en aquesta línia. No seria complicat. Aquí les de ciències i enginyeries les posem més cares. Tota una genialitat.