Enric I. Canela
La Comissió Sectorial de R+D de la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles ha emès un dur comunicat criticant la gestió del govern espanyol que reprodueixo íntegrament i que, naturalment, comparteixo absolutament.
Asfíxia de l’R+D a Espanya
“La ciència pot contribuir a trobar respostes per sortir de la crisi si es manté l’esforç inversor en generació de coneixement i innovació”, (segons 5 científics guardonats amb medalles Field, 48 amb Premis Nobel i 130.000 ciutadans).
En aquesta mateixa línia, des de la Comissió Sectorial de R+D de la CRUE, portem temps reivindicant que la inversió en recerca no ha de seguir cicles econòmics.
Totes les nostres veus s’han unit cridant als governants a canviar les polítiques d’estrangulament de la R+D del nostre país. Desafortunadament constatem, en analitzar els pressupostos de 2013, que la partida destinada a finançar l’R+D continua aprimant-se (7,22% respecte a 2012), situant-nos en nivells de finançament del 2005. Tot això mentre observem que el Ministeri d’Hisenda dóna una volta de rosca més al sistema d’R+D, amb retards incomprensibles en el pagament dels mateixos, amb la cancel·lació de subvencions ja concedides, al·legant, impròpiament, l’incompliment dels objectius de contenció del dèficit de les CCAA, amb demores en la publicació de la convocatòria de projectes corresponent a 2013 i amb la imposició de mesures per a la contractació que estan destrossant la carrera dels investigadors joves, que tants esforços i fons públics ens ha costat.
Lamentem i reprovem la descoordinació interministerial i la descoordinació entre el govern i les comunitats autònomes en la gestió de la R+D+I estatal. Particularment, greus són els retards injustificables en la publicació de convocatòries de contractació d’investigadors (programes Ramón y Cajal, Juan de la Cierva, Torres Quevedo …) i l’alarmant reducció en els programes pre-doctorals. La prosperitat del sistema de ciència i tecnologia del nostre país depèn, fonamentalment, dels joves investigadors. Persones que, davant la falta d’oportunitats i valoració, abandonen la seva carrera o el seu país. Resulta difícil captar talent sense ser capaços de retenir.
En aquest panorama desolador, la incomprensible complexitat dels processos de justificació dels projectes de recerca, per part de les entitats públiques finançadores i per la necessitat no abordada de modificació de la llei de subvencions per adaptar-la al sistema nacional d’R+D+I, distreuen als investigadors de la seva tasca, obligant-los a intervenir en auditories i recursos que, addicionalment, estan col·lapsant els sistemes administratius de gestió de la recerca i els serveis jurídics de les universitats espanyoles. Tot això redunda en una disminució en l’eficiència del sistema nacional d’R+D+I, tristament basat en la desconfiança.
Desconfiança que està a la base de l’escàs paper que es concedeix a la universitat, malgrat ser on es genera la major part de la recerca al nostre país. Desconfiança i falta de finançament que difícilment casen amb la proliferació de comissions i nous rànquings, en què, “a canvi de res”, pretenen que les universitats espanyoles apareguem “per fi”, entre les 100 primeres del món.
Amb rotunditat afirmem que les universitats estem en la millor disposició per assumir, amb responsabilitat, les necessàries reformes que facin més competitiu i eficient el sistema universitari, i més sòlida i especialitzada la transmissió i generació del coneixement. Per a això és necessari que el govern prioritzi i s’estabilitzi la inversió en educació i R+D+I, dotant-la de flexibilitat i desvinculant de la situació econòmica del moment. És essencial. El país difícilment pot resistir molt temps si no es rescata amb urgència al sistema d’R+D+I i a l’ensenyament superior, sens dubte els dos pilars sobre els quals s’ha de recolzar el nostre futur.