Enric I. Canela
Llegia l’article El fin de la investigación en la universidad espanyola de Pablo Artal, catedràtic d’Òptica a la Universidad de Murcia. Te el bloc Visión de Lejos.
L’article toca molt bé la majoria del que passa a la universitat i reflecteix bastant bé els sentiments d’una gran part del professorat investigador, aquell que investiga o investigava de forma habitual i que per fer-ho necessita comprar coses, gastar diners.
Gairebé al final escriu: Haig de confessar-vos que havia acabat aquí aquest article, però en rellegir-lo m’ha semblat massa pessimista. Així que deixeu-me que afegeixi algunes idees, no per ben conegudes encara exòtiques per aquestes latituds, que ens podrien treure d’aquest mal pas. La direcció de les nostres universitats hauria de ser professional, idealment sense servituds internes i amb capacitat per prendre totes les decisions. Les mesures de xoc urgents haurien d’incloure el control exhaustiu de totes les noves contractacions per assegurar que només els millors joves són els que s’incorporen al sistema. L’atracció de bons científics no es podrà fer sense un canvi en les estructures contractuals. Calen unes forquilles de sou àmplies lligades als èxits i en permanent revisió. Tot el personal actual hauríem sotmetre’ns a avaluacions anuals rigoroses que comportessin una redistribució dels esforços acord amb les capacitats i desenvolupament de cada un. Hauria d’abandonar el funcionament de caixa única, salvaguardant la integritat i la disponibilitat dels fons aconseguits pels investigadors externament. I clar, a més es necessita un finançament de la investigació suficient, continuada i convenientment fiscalitzada.
Ho compreu? I creieu? És un genèric, unes universitats estan pitjor que altres, cal que reaccionem.