Enric I. Canela
Les universitats estem fartes de determinades coses. Ho hem comentat en reunions de vicerectors i puc afirmar que van més enllà dels que signem i de la UB. En aquest cas la referència és a unes declaracions concretes, però no és aquest el problema, el malestar ve de les decisions que fan possibles declaracions com aquestes.
Avui el meu company Jordi Alberch i jo publiquem una carta a La Vanguardia que han titulat: Universitats i recerca. La signem com a: Jordi Alberch i Enric I. Canela, vicerectors de Recerca, Innovació i Transferència, i de Política Científica de la UB. Ho fem en qualitat de responsables polítics de la recerca de la UB.
Diu així:
El dia 21 de novembre, Lluís Rovira, director de la Institució Cerca, en una entrevista publicada al suplement Medi Salut de La Vanguardia, es mostrava satisfet perquè en el Setè Programa Marc els centres Cerca van obtenir 204 milions d’euros, més que el global de les universitats catalanes. Són declaracions sorprenents i molestes, ja que es transmet a l’opinió pública la imatge que la recerca de qualitat es fa als centres lligats a la Institució Cerca i no a les universitats. La Institució Cerca és un òrgan de gestió, creat intel·ligentment pel Govern, per tal d’agilitar la gestió i afavorir la demanda de projectes de recerca. Aglutina centres de recerca creats per la Generalitat amb professorat de les universitats. Per tant, gran part del capital humà es paga íntegrament amb la nòmina d’aquestes institucions i, en molts casos, amb una recerca desenvolupada parcialment o totalment en espais de les universitats.
No és la nostra intenció criticar l’existència d’aquest model paral·lel de recerca, finançat en gran part per les mateixes universitats, però lamentem que es contraposi a la tasca que aquestes institucions desenvolupen i demanem que no s’intenti crear davant l’opinió pública dos models de recerca, el del Govern i el de les universitats, fent-los competir en condicions desiguals.
Un dels errors comesos en els darrers anys és fiar-ho tot a un o uns pocs agents(en aquest cas, els Cerca), sobre els quals (en la meva opinió) s’han generat sobreexpectatives que els poden arribar a perjudicar… La innovació i la competitivitat és un joc de “sistema”. I, al final, els rovellons tampoc podran viure en un bosc cremat. Els principals perjudicats de posar tots els focos en ells i pensar que realment ens podem equiparar a Israel o Massachussets, seran els propis centres de recerca quan la societat els comenci a demanar resultats en clau de creixement i impacte econòmic.
És important que recuperem la visió de “sistema”, on cada agent (universitats, centres de recerca, centres tecnològics, empreses intensives en R+D) ha de jugar el seu rol i contribuir a l’excel.lència del conjunt.
Hem de seguir-ho intentant, fins que aconseguim un país on la ciència, la tecnologia i la innovació siguin la base del nostre model econòmic.
Xavier,
Encertadíssim exemple: els rovellons tampoc podran viure en un bosc cremat. Si tenim en compte que els recursos dels centres són de les universitats i que aquestes es comencen a empipar, els resultats dels centres seran ridículs. Com ridícul és que amb els centres Cerca serem com Israel.
Jo no veig que els escocesos, que no són pas dolents, tinguin aquestes dualitats.
Xavier Ferràs dóna en el clau, un cop més. La manca de visió i acció sistèmica d’uns i altres fa que, des del punt de vista evolutiu, el nostre ecosistema de coneixement i innovació no avanci a la velocitat, el rendiment i amb l’impacte adequat. L’articulació (o “orchestration” que en diuen els anglosaxons) d’aquests ecosistemes és tasca de tots però alguns en tenen més responsabilitats (i eines) que altres. Sigui com sigui, si esperem a que aquests altres articulin podem anar apanyats, això no ho arregla ni la independència. Potser, haurà de passar com està passant socialment, on aquesta articulació emergeix des de baix, des d’aquells que veuen que lo col·lectiu (el nosaltres) és més rellevant que el jo.
I ara, compte amb la Llei de la Ciència….
Bo!
Jordi,
No conec cap sistema en el que l’articulació es faci sense recursos. O els posa la iniciativa pública o la privada, tenim exemples de les dues classes. Des de baix ho podríem fer, amb diners. Sóc francament pessimiste en això. Només confio en un Govern que hi posi seny. Potser somio truites.