Enric I. Canela
Els MOOCs (massive open online courses) són polèmics, tenen enemics i admiradors (Academics to Udacity Founder: Told Ya). Jo no sóc dels que discuteixo les bondats d’aplicar aquestes tecnologies a l’educació superior, tot i que si discuteixo el “llençar-se a la piscina” sense tenir ben lligats els aspectes financers (veure Qui paga el desenvolupament dels MOOC i la supervisió dels que els cursen?).
Un motiu de defensa és que són barats i innovadors. El concepte car o barat no és un valor absolut, ja que si fem el curs per una petita comunitat és car i si el fem “massive” pot ser barat. Barat quant a cost d’elaboració per usuari i, efectivament, barat en atenció a l’usuari identificat. El problema sempre és el mateix: qui paga la inversió i qui si el servei és a fons perdut. També hi ha qui creu, segurament amb raó, que posem la difusió del coneixement en mans d’unes poques companyies, potents, i que això no és bo (MOOCs as neocolonialism – Who controls knowledge?). El final de la pel·lícula, si ens hi sumem, és fer cursos editats per les grans companyies americanes.
Miquel Duran, que d’aquestes coses en sap un niu, contestava algunes preguntes sobre el tema (Diez preguntas sobre MOOCs, diez).