La veritat sobre el cas Izpisúa

Enric I. Canela

Avui hi ha un article de La Vanguardia que explica d’una manera correcta perquè Izpisúa Belmonte ha deixat de dirigir el Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona (CMRB). Jo ahir a Bastant normal que marxi Juan Carlos Izpisúa Belmonte no vaig voler dir res més. Ho ha dit la premsa, ja no callo. Izpisúa no podia continuar i ja era hora que l’ajudessin a fer “la carta acordada” dient que plegava perquè no estava beneficiant per a res la ciència a Catalunya, estava fent per a ell.

Agafo una petita part de l’article.

Izpisúa va assumir la direcció del CMRB sense renunciar a seguir dirigint el seu laboratori a l’Institut Salk de Califòrnia. A més , en lloc de fitxar bons investigadors per al CMRB perquè desenvolupessin les seves pròpies línies de recerca i convertissin Barcelona en una de les capitals europees de la medicina regenerativa, que era l’objectiu inicial, va preferir que els investigadors del centre treballaran en les línies de recerca que ell dirigia des de Califòrnia.

Es va crear una situació insòlita que va començar a ser criticada en veu baixa entre la comunitat científica. La Fundació Cellex, descontenta amb la gestió de Izpisúa, va ser la primera que es va desvincular del CMRB una vegada complert el seu compromís inicial d’equipar el centre.

No hi havia cap cas comparable entre els molts investigadors establerts en altres països que col·laboraven amb centres de recerca espanyols. Mentre els Joan Massagué, Valentí Fuster o Ignacio Cirac ajudaven amb generositat a crear una comunitat científica potent a Espanya, Izpisúa utilitzava recursos de la ciència espanyola per al seu propi benefici.

La Vanguardia dixit. Res no inventa. N’estàvem farts.