Coça a la política universitària de Mariano Rajoy

Enric I. Canela

Avui el diari El País publicava un article que diu que els estudiants de la universitat pública que cursen els seus estudis amb beca (263.600 el curs passat) acaben la carrera 2,1 anys abans que els que no la tenen. Surten titulats als 5,2 anys, enfront dels 7,14 anys de mitjana que triguen de mitjana a acabar els seus companys (un col·lectiu de 1.280.000).

Aquest article és conseqüència Crisis fiscal, finanzas, universitarias y equidad contributiva, de Juan Hernández Armenteros y José Antonio Pérez, setè lliurament d’un projecte de la Fundación Europea Sociedad y Educación, en la seva branca Studia XXI.

El treball no està dedicada a parlar de la diferència de 2 anys. És un treball polític, molt dur amb el model social del govern espanyol. defensa uns plantejaments absolutament allunyats de la política actual.

Us deixo les conclusions i ho veureu:

Els canvis normatius que s’han realitzat en els dos últims anys, justificats per l’exigència comunitària de reduir els dèficits pressupostaris i per la necessitat de racionalitzar la despesa pública, han esdevingut en retallades en la (in)suficiència financera de les universitats públiques espanyoles , el que sens dubte va a propiciar un retrocés en la seva capacitat competitiva a nivell internacional. La generalització i la rapidesa amb què s’han concretat les retallades (reformes) rivalitzen amb les exigències de rigor i diferenciació que han de presidir qualsevol pla d’acció que pretengui corregir debilitats objectivament assenyalades, alhora que reforçar les potencialitats i singularitats que se li reconeixen al Sistema Públic d’Universitats. L’excel·lència institucional i el reconeixement en els rànquings internacionals de les universitats públiques espanyoles són poc compatibles amb actuacions com les que es prediquen en els canvis que està implementat el Govern Rajoy.

L’eficiència i la responsabilitat social exigida als estudiants que tenen acreditada la condició de becaris del Ministeri d’Educació contrasten amb la laxitud que s’observa en l’aplicació de normes de permanència i progrés per als estudiants subsidiats (no becaris) que representen el col·lectiu més gran del total dels matriculats en els centres públics. Aquests comportaments ens fan recelar de les veritables intencions que s’amaguen en els canvis que s’han aprovat per a l’accés i la permanència a la condició de becari, atès que la seva aplicació suposa exclusió per als alumnes de menor poder adquisitiu i, alhora, redueix la dimensió social de l’educació universitària. Les xifres d’avanç avalen aquesta consideració , que no ha pogut ser negada pel mateix ministre en reconèixer l’impacte expressat en termes de reducció de més de 10.000 beneficiaris de beques per l’aplicació parcial de la nova normativa als estudiants de nou ingrés en les ensenyaments universitaris.

Considerem que les actuacions que s’estan implementant des dels poders públics vénen motivades més per raons ideològiques que per arguments de racionalitat, eficiència i equitat de la despesa pública, donat l’escàs interès en abordar les qüestions que estan minvant els resultats i, en conseqüència, reduint la rendibilitat social i econòmica de la inversió pública a les universitats espanyoles.

La finalitat d’aquesta proposta de finançament parcial universitària és doble. D’una banda, busca millorar l’equitat de la despesa pública universitari mitjançant l’aplicació d’incentius que permetin reduir – eliminar – les barreres econòmiques que troben els potencials demandants d’estudis universitaris que pertanyen als grups socials de menor renda. De l’altra, busca incidir favorablement en l’eficiència de la despesa universitari -públic i privat – mitjançant l’aplicació de mecanismes de penalització i incentivació econòmica i l’establiment d’unes exigències de rendiment acadèmic que afecten tots i cadascun dels alumnes que cursen estudis en centres universitaris públics.

No ocultem que la seva implantació pot inicialment resultar poc amigable per a alumnes que van a la universitat amb baix nivell de responsabilitat social; tampoc dubtem que hi hagi professors que mostrin poc entusiasme per la proposta perquè pensin que la major exigència acadèmica per a l’alumne tindrà repercussions en la seva dedicació docent; i, igualment, intuïm que els diferents nivells de govern universitari trobaran arguments per dilatar la seva aplicació per les exigències de rigor informatiu i per les decisions que cadascú en el seu àmbit competencial ha de prendre per assolir els objectius que aquí es contemplen. Finalment, no ignorem el rebuig que manifestaran les famílies de rendes elevades que hauran de passar a contribuir significativament en el cost directe del servei docent universitari, així com la important transferència de renda a favor de les famílies més necessitades que implica la política de beques que es recull en la proposta. La consideració dels préstecs – renda, en l’àmbit de la política d’ajudes a l’estudi, podria complementar les opcions de finançament per a la demanda universitària que atenent la seva major capacitat econòmica resulta totalment o parcialment exclosa dels subsidis públics.

La materialització d’aquesta proposta requereix d’un període de temps que excedeix clarament al curt termini amb què està actuant l’actual Govern i, alhora, demana una major implicació financera pública per poder desenvolupar el model de beques, que podrà ser finançat únicament en mitjà termini, gràcies als estalvis pressupostaris que es generaran com a conseqüència de la millora en els rendiments acadèmics, la reducció dels abandonaments en i dels estudis universitaris, i la disminució de les necessitats de personal – PDI i PAS – per a l’exercici docent motivat per l’estrenyiment en els índexs de embossament de les cohorts de nou ingrés. I , fonamentalment, requereix un pla d’acció que ha d’estar presidit pel consens, la pedagogia i la transparència envers tots els agents implicats en el sistema d’educació universitària. Context i circumstàncies que de cap manera podem afirmar que fins ara siguin els referents de l’actuació del Govern Rajoy en matèria de política universitària.