Rànquings, un nou negoci

Enric I. Canela

Avui he llegit l’article El nuevo ‘ranking’ europeo de universidades nace con agujeros del diari El País. Està dedicat al rànquing U-Multirank, un dels projectes estrella de la presidència de torn de França el 2008 per contrarestar la rellevància de la llista de Xangai-que atorga més pes a la recerca i a la capacitat econòmica de les universitats-, dóna resultats inusuals.

Fa pocs dies i la premsa, especialment la catalana, perquè la de la resta del món no va dir pràcticament res de classificació d’universitats. Des de Brussel·les, ACN, va escriure: Les tres universitats de l’Estat espanyol que han rebut millor puntuació en la classificació ‘U-Multirank’ que aquest dimarts ha fet públic la Comissió Europea són catalanes. La Universitat Pompeu Fabra (UPF), la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) ocupen els tres primers llocs d’Espanya i, en el rànquing europeu, les posicions 15, 62 i 109, respectivament. La universitat de la resta de l’Estat millor situada en aquesta classificació elaborada per un consorci independent és la Universitat Politècnica de Madrid, que és en el lloc 124.

Una ximpleria monumental ja que les universitats de Harvard, Stanford, Berkeley o el MIT surten per sota del lloc 100 del món. Ja es veu que un rànquing així o és una ximpleria o la ximpleria és fer-lo servir per comparar.

El rànquing està incomplet i per tant no es pot fer servir, però tampoc pretén ser un rànquing per comparar. Diu El País que la Comissió Europea s’enorgulleix d’haver creat una eina que “ajuda els estudiants a triar universitat” i treu pit per haver tret a la llum 300 facultats que no entren en els rànquing. Un dels exemples més paradigmàtics és el novè lloc que obté la London School of Hygiene & Tropical Medicine en termes d’impacte investigador.

Cal tenir present que aquesta “ordenació” s’aconsegueix comparant universitats que tenen els pocs ensenyaments que han introduït i que les que tenen aquests ensenyaments queden per davant que els que no els tenen. Algunes universitats no han aportat les dades…

Kurt Deketalaere, secretari general de la LERU, la associació que engloba a algunes de les més importants universitats de recerca (Cambridge, Oxford, Zúrich, o Barcelona): “El projecte és un ús injustificat de diners dels contribuents i en el pitjor dels casos, una amenaça greu contra el sistema d’educació superior”, diu. Al seu parer, reduir l’avaluació de les diverses àrees de les universitats a un sol número està condemnat al fracàs —no és un producte de consum— i pot condicionar les polítiques educatives. Dos milions d’euros!

La meva conclusió és que aquest rànquing és preliminar i no sé que serà, però una cosa que està molt clara és que el periodisme català està incapacitat per llegir un rànquing.

També que cada dia surt un rànquing. Com va passar fa uns anys que va aparèixer una professió nova o, millor, una nova forma d’ingressar diners, dedicar-se a l’avaluació de la qualitat, ara ha aparegut un nou negoci, fer rànquings. Es fan a mida. La universitat X vol quedar davant, doncs segur que si s’ho treballa trobarà alguna tipus de quocient que permeti obtenir “l’indicador”. Un munt de gent ha trobat una mina.

Crec que després d’això sortiran molts més. També tenim el de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE) i el BBVA. Aquest , que aquesta setmana passada va ocupar molt a la premsa, ni me l’he mirat. Llegint els titulars, ja n’he tingut prou, he pensat que no servia per a res. A més, no tinc el més mínim interès amb les comparacions amb les universitats espanyoles.

De moment seguiré amb els de sempre: Xangai, QS World University Rankings, Leiden, THE i Scimago. Me’n sobren.