No crec que la recerca de Catalunya sigui excel·lent

Enric I Canela

L’altre dia escrivia al voltant de la compareixença d’Antoni Castellà, secretari d’Universitats i Recerca de la Generalitat de Catalunya, al Parlament de Catalunya (veure Els clarorbscurs de la política universitària catalana).

Arran d’aquesta compareixença, El Punt AVUI va publicar divendres Universitats congela les retallades. Llegir-ho em va produir una certa indignació, potser l’hauria d’atribuir més al llenguatge periodístic que al fets concrets, no ho sé. Jo no culpo al Govern de la situació de la universitat. Menys encara al secretari d’Universitats i Recerca i als directors generals. La capacitat de maniobra era molt petita i la collada extra i indecent de Madrid a Catalunya la reduïa més.

Tanmateix a mi m’agrada la claredat i fer servir bé els indicadors i les paraules. El secretari d’Universitats va assegurar que la tisorada dels darrers anys ha recaigut, bàsicament, en el personal universitari a través de les rebaixes salarials o la no cobertura de les jubilacions, i no tant en les “institucions”, la qual cosa ha permès a les universitats mantenir el nivell d’excel·lència en recerca.

Començaré per dir que la recerca catalana no és excel·lent. El DIEC defineix excel·lent així: Que és eminent en bones qualitats, molt bo en el seu gènere. La recerca catalana és raonablement bona en alguns camps, tenim bons investigadors, però, si us plau, no som excel·lents., no som de mitjana molt bons, modèstia, mínima modèstia i menys cofoisme. Som, de mitjana, mediocres en el món en que ens movem. Si ens comparem amb Nigèria anem bé, però determinades comparacions no m’agraden.

Parteixo del principi que tanta excel·lència com a concepte em fot fàstic. Fem les coses cada dia una mica millor i no ens col·loquen etiquetes de cara a la galeria. Si millorem les coses en el nostre petit espai farem el món millor.

Fa set anys, com passa el temps, anys escrivia L’Informe Bruegel i la desastrosa situació de la universitat de l’Estat. Us remeto a aquell informe, un dels que el va elaborar és Andreu Mas-Colell. A mi em va agradar molt. Ara és una mica vell, però podem inferir algunes coses relatives a Catalunya. A les dades Catalunya està dins d’Espanya. Si jo fos responsable dels indicadors de Catalunya faria alguna cosa d’aquestes, contextualitzaria tanta excel·lència i posaria els peus a terra. Les dades estan a l’abast de tothom.

Toni Castellà va dir, com a dada molt positiva i ho és, que quatre universitats catalanes s’hagin situat en el rànquing Times Higher Education (THE) de les cent millors de menys de cinquanta anys –la UAB, la UPC, la UPF i la URV– i dues entre les 200 millors del món –la UAB i la UB.

Cal dir, però, que en aquest rànquing, la primera, Pohang University of Science and Technology de Corea, és la 60 quan entren les universitats més antigues. En aquest rànquing la UPF està la 164 i la UB i la UAB entre la 226 i la 250. Cal dir també que m’agradaria que hi estiguéssim millor, però aquest és un rànquing subjectiu i per millorar hi podem fer moltes coses, però amb la imatge que estem donant, la “Marca Espanya” i altres coses que són pròpies de Catalunya, no millorarem el factor subjectiu. Si mirem altres rànquings, com fa l’informe Bruegel o, en recerca, Scimago, podríem parlar amb molt més rigor.

No és això el que m’indigna, això només em molesta perquè manca rigor. Potser estic equivocat i els parlamentaris tenien totes les dades. El que m’indigna està en “mantenir el nivell d’excel·lència en recerca“. Les dades dels rànquings no són d’un any. Les retallades són dels darrers tres anys i el decret que ens impedeix contractar és més recent, del 2012. Els efectes de haver expulsat els joves investigadors, de no poder reposar el personal que marxa, de l’envelliment i de la manca d’esperança, de la reducció de projectes de recerca a les convocatòries estatals, etc. és notaran, i tant que es notaran.

No són responsables, d’acord, però cap cofoisme, estem malament, molt malament i això no hi dic jo, ho pensa la gran majoria. Per molt que alguns polítics ho diguin o, fins i tot. S’ho creguin, la situació és molt dolenta o ho creiem els que cada dia ens enfrontem a la realitat.

Parlant de docència. S’han fet millores en docència? Segur que ho hem intentat, però no estiguem tant segur que hi ha una correlació entre millora real i millora del rendiment acadèmic. Els canvis que deriven de l’adaptació a l’Espai Europeu d’Educació Superior sense recursos no ha fet més que baixar la quantitat de matèria. No sé valorar la relació amb “més aprovats”.

Diu el secretari que les universitats han aconseguit un estalvi del 10% en la compra d’electricitat i gas de forma conjunta gràcies al Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC). No ho sé. Preguntaré, potser les universitats de fora de Barcelona han rebut algun benefici. Amb tot, la crua realitat és que els increments de preus dels serveis ens han fet mal. Serveis més cars i menys diners. Alguna cosa més que el sou del personal s’ha reduït.

Dir que això no ha afectat a la recerca, m’indigna perquè si que ha afectat i molt.

No entro amb el tema del preu de les matrícules. Estic radicalment en contra de la política de preus que s’està aplicant a Catalunya. És el que ha decidit el meu Govern i ara no estava fase de crítica d’això, estava, senzillament, raonant que no podem vendre imatges que no són certes.

Si que tenim les bases per aixecar el país si en 24 mesos som independents, altrament la ruïna serà total.